Claude Barras i els ninots amb ulls de peix

Fa temps que sabem que l’animació no són només gats que toquen el violí, ni vaques voladores. Sense anar més lluny, a finals del 2015 Charlie Kaufman estrenava 'Anomalisa', una faula existencialista en stop motion, amb escena de llit i barnús, ambientada en un hotel de Cincinnati ple d’ànimes en pena. I ara tenim el cas de 'La vida de Calabacín', que sembla 'Els 400 cops' de Truffaut representada per uns ninots de resina que fan caretes tristes. “Crec que és un d’aquells relats iniciàtics sobre la infància, que ensenyen als nens a entendre els moments difícils”, ens explica el director, el suís Claude Barras.

Aquest és el seu primer llargmetratge, tot i que ja havia fet carrera amb un curt titulat El geni de la llauna de raviolis, una petita joia que començava en una fàbrica de pasta, que va fer ruta per festivals de mig món. “M’interessen molt els registres expressius que ofereix l’animació i el treball amb la fisonomia dels titelles”, rebla. Per a 'La vida de Calabacín' va crear uns ninos d’un pam d’alçada, amb un cap enorme que pogués sostenir dos ulls esfèrics com fanals. L’argument requereix fer el cor fort: això és un nen que, per accident, mata la seva mare alcohòlica, i se’n va a un orfenat.

D’una banda, hi ha el realisme social. De l’altra, una estètica que desprèn tendresa a cada imatge. “Hi ha moltes maneres d’explicar la tristor”, diu Barras. Les veus dels personatges són veus de nens sense experiència prèvia en el món de la locució, cosa que juga a favor d’un verisme demolidor. Però això no treu que el film sigui una delícia cromàtica, carregada d’il·lusió. Entre la cullerada freda i la calenta, els nostres herois van sumant cicatrius sobre les galtes i el front, que curen amb tiretes de colors i un sentit de l’amistat a prova de bombes.