Dictado

És lloable fer un thriller sobrenatural on tot resulti quotidià, naturalista, normal. El problema és que aquest plantejament exigeix una lògica aclaparadora a l’hora d’inventar i desenvolupar la trama. No val l’excusa del conte de fades. 'Dictado' ho és: hi ha l’ogre, la fada padrina, l’àvia benefactora i l’heroïna infantil, però aquí els arquetips de la faula clàssica aspiren a l’autenticitat del drama de costums o la tragèdia domèstica. Hi apareixen grans temes –el sentiment de culpa dostoievskià, la maternitat com a obsessió, les mil i una disfresses del mal– però sembla que Chavarrías no sàpiga integrar-los en una història coherent, protagonitzada per personatges que no reaccionin com marcians que donin positiu en un test d’alcoholèmia. Si es vol fer una pel·lícula de Dario Argento, s’ha de desafiar obertament la versemblança narrativa estilitzant la posada en escena, no fent-la tocar de peus a terra. El resultat és voluntariós però un punt ridícul.–Sergi Sánchez.