Havia de passar. Sempre arriba un moment en què un cineasta digne d'aquest nom fuig de les aigües segures i gosa anar més enllà, encara que sigui a risc d'ofegar-se. Darrerament ha succeït amb Godard i 'Film socialisme', Oliveira i 'L'estrany cas d'Angèlica', o Raoul Ruiz i 'Misteris de Lisboa', per citar tres exemples il·lustres.
Terrence Malick, que ja té prop de setanta anys, ja havia establert una fissura entre 'Males terres' (1973) i 'Dies del cel' (1978), les seves dues primeres pel·lícules, i 'La fina línia vermella' (1998) i 'El nou món' (2003), les següents, en les quals es detectava un neguit de totalitat, de deixar enrere el minimalisme inicial i endinsar-se en un univers laberíntic, de textures denses i opaques, cada cop més lluny de la narració convencional. Això no obstant, ha estat amb 'El árbol de la vida' quan aquesta ànsia ha esclatat, i ho ha fet d'una forma caòtica, excessiva, i en conseqüència fascinant.
Amb 'El árbol de la vida', Malick no tan sols canvia definitivament la seva manera de veure el cinema, sinó que, sobretot, posa en qüestió les nostres formes de percebre'l. Perquè, què podem fer amb una pel·lícula que explica una història familiar i la vol lligar tant amb la creació del món com amb la seva possible fi? Primer de tot, no buscar explicacions causals, encara que se'ns tempti a fer-ho. I després, jugar amb les associacions i ressonàncies que estableix aquest retaule, més proper a una forma musical o pictòrica que a qualsevol explicació literària. A la manera d'un tríptic trencat en mil fragments, 'El árbol de la vida' posa en escena el 'big bang' i els dinosaures, abandona aquesta veu omniscient per dividir-la en d'altres que recreen una història de pares i fills, d'amors i odis, d'evocacions i fantasmes, i finalment puntua tot això amb una visió desolada del món contemporani.
A partir d'aquí, la part central és potser la més punyent, però no tindria cap sentit sense les altres: la transcendència i la quotidianitat, el pecat i la gràcia, el principi i la fi, són els contraris que donen forma i sentit a la vida. I hem d'agrair a Malick que ho hagi exposat sense por al ridícul, amb una ambició desmesurada, filmant i muntant alhora la immensitat i les petites coses, que en el fons és el dilema etern del cinema. Cadascú podrà buscar explicacions, i fins i tot trobar discursos filosòfics o religiosos per tranquil·litzar-se, però ara com ara jo prefereixo aquesta incertesa. Després ja tindré temps per pensar-hi, quan hagi pogut pair les sensacions per passar a la reflexió. –Carlos Losilla.