El Havre

Poc s'ha reprimit Aki Kaurismäki a l'hora d'escalfar el tamboret d'una barra de bar. Als anys 80, en una de les seves matinades de tronera, va veure al fons d'una copa una tribu de rockers russos amb tupè en forma d'albergínia i barba punxeguda. L'endemà al matí, a part de ressaca, tenia un nou projecte: la banda dels Leningrad Cowboys, que va donar peu a dues pel·lícules de gots de tub, guitarres i sentit de l'humor.
D'això ja fa més de vint anys, i molts pensaran que Kaurismäki ha agafat altres dreceres més contaminades per la gravetat d'un dels seus primers llargs, un repte inusual en mans d'un director novell que es basava en el Crim i càstig de Dostoievski. També diran, segurament, que a la seva última pel·lícula no hi queda ni rastre d'aqull grup de fills de la Perestroika que a principis dels 90 se n'anaven de gira pels Estats Units.
Kaurismäki ha canviat d’escenari. Per rodar El Havre ha abandonat les neus finlandeses i s'ha traslladat a una ciutat portuària del nord de França que mira cap a les roques blanques de Dover. En l'equipatge no s'ha oblidat la seva prima donna, Kati Outinen, que ja l'any 1986 interpretava una fugitiva de la justícia a Ombres al paradís, fent parella amb Matti Pellonpää. Després d'aquest Bonnie and Clyde sense boina ni metralla, Outinen va convertir-se en la protagonista de La noia de la fàbrica de mistos, una pobra ànima que ofegava el seu patiment amb una sobredosi de mata-rates. Aquí és una mestressa de casa de 50 anys terriblement malalta. Està casada amb un enllustrador de sabates encarnat per André Wilms, un paio de molt bon cor que ajuda un nano africà a creuar el canal de la Mànega per trobar-se amb la seva mare.  
Kaurismäki sempre ha tingut un gran poder per transformar les petites històries en grans films. Quan es va estrenar la primera entrega dels Leningrad tothom va creure que era un grup de debò, i de seguida van créixer fans com bolets per secundar el fenomen. Ara, Kaurismäki ha convertit un humil matrimoni de perifèria en un reflex del Charlot i la florista de Llums de la ciutat, ben bé com un tronera que a altes hores de la matinada es mira el món ampliat a través del cul d'una ampolla, amb sentit de l’humor i una bona garrafada de rock de la marca Little Bob. –Josep Lambies.