El planeta dels cargols

Aquesta història d’un home que no hi pot veure ni escoltar a causa d’una malaltia està narrada amb paciència i en imatges. No fa falta que se’ns digui gran cosa. Amb la insistència de mostrar-nos les mans del protagonista ja es fa palès que el tacte té per ell una gran importància a l’hora de relacionar-se amb el món. No hi ha música, però sí un treball sobre el so. En un moment de la pel·lícula, veiem com el protagonista es pren el seu temps per acariciar un arbre, per sentir la textura de l’escorça i l’olor de les pinyes. El so ambient dels nens jugant al parc dóna pas a un soroll compost per a l’ocasió. És un dels pocs moments en què un element aliè al personatge intervé en el relat de les seves sensacions. És un film net i fa de la pausa la millor eina per descriure el dia a dia del personatge. –Violeta Kovacsics.