El millor de la cartellera del febrer als cinemes de Barcelona

Primer va acostar-se a la figura de Jacqueline Kennedy posant-la en mans de Natalie Portman. Va continuar fixant-se en Lady Diana de Gal·les amb la complicitat de Kristen Stewart. I ara, tot i que explica que mai ho va planejar com a tal, el cineasta xilè Pablo Larraín tanca la seva trilogia de retrats de grans dones marcades per la tragèdia que varen ser referents al segle XX amb aquest biopic de la més gran diva de la història de l'òpera.

Apartada de les pantalles des de fa quatre anys (no la vèiem des d'Eternals), una altra diva com Angelina Jolie es posa a la pell de la Callas per reproduir els seus darrers dies de vida a París, el mes de setembre de l'any 1977, quan la cantant perdia la veu i prenia forts còctels de medicaments que li provocaven al·lucinacions i li potenciaven els records d'altres èpoques de la seva vida. Amb escenes oníriques que es barregen amb imprescindibles interludis musicals, Larraín enganxa la càmera al personatge per explorar les fragilitats de Maria Callas i la seva relació amb les tragèdies que havia interpretat sobre els escenaris i l'efecte que tenien en una vida molt poc feliç.

Dir.: Pablo Larraín (Itàlia, 2024). 123 min.
Estrena: 7 de febrer

Cinc històries travessades per la mort i per les rutines dels habitants d'un poble de Castella-la Manxa, a mig camí entre la tragicomèdia i el realisme màgic, el debut a la direcció de llargs d'Enrique Buleo desconcerta per la seva singularitat. Comparada amb el cinema de José Luis Cuerda, Chema García Ibarra i Juan Cavestany, Bodegón con fantasmas escull una estructura episòdica relacionant alguns personatges i localitzacions per donar unitat a aquest recull d'històries mínimes, a estones surrealistes i absurdes, mai cíniques.

I que, en el seu acostament al costumisme, barreja actors naturals sense cap experiència prèvia amb intèrprets de trajectòria consolidada, com Jordi Aguilar (La casa) o el veterà Pepe Carabias (els més vells de la tribu el recordareu per El monstruo de Sanchezstein, Luis Ricardo cantidubidubidubi...). Humor, espectres, una ouija cosida en unes estovalles i un constant salt de tons que la converteix en una de les propostes més agosarades i originals de la temporada.

Dir.: Enrique Buleo (Espanya, 2024). 88 min.
Estrena: 7 de febrer

Amb la Fase 5 del Marvel Cinematic Universe en marxa, la nova entrega de Capitán América apunta a ser clau per tot el que ha de venir. Sí, també en la creació del nou equip d'Avengers, projecte que ha alimentat les expectatives dels fans sobretot arran de l'anunci que Robert Downey Jr. tornarà per posar-se, ara, a la pell del malvat Doctor Doom després de ser Iron Man durant anys.

Però abans que Avengers: Doomsday sigui una realitat que tindrà molt difícil igualar l'impacte dels originals, rematat en la seva traducció cinematogràfica amb la magnífica Endgame (2019), els marvelites posen les seves esperances en aquestes noves aventures del Capi. Amb Anthony Mackie heretant l'escut i l'uniforme del superheroi que fins ara havia interpretat Chris Evans, la pel·lícula ens presenta el protagonista acceptant l'oferta laboral del president dels Estats Units.

El mandatari en qüestió és un vell conegut de l'univers Marvel: el general Thadeus Ross, a qui fins a la seva mort va interpretar William Hurt i que ara cau en mans d'un Harrison Ford que s'apunta a una festa que inclou, per si no n'hi hagués prou, la seva transformació en Hulk Vermell. Caldrà veure si Capitán América: Brave new world recupera les pulsacions perdudes de Marvel.

Dir.: Julius Onah (EUA, 2025). 119 min.
Estrena: 14 de febrer

No ha de ser senzill treure's del damunt la pressió de rodar i presentar una primera pel·lícula com a director quan els teus avis són l'actriu Liv Ullman i el director Ingmar Bergman. Com si l'hagués posseït l'esperit del mític cineasta, el jove Halfdan Ullmann Tøndel (de només 34 anys) adapta la fredor analítica i l'austeritat formal per retratar, a base de primers plans i gairebé un únic escenari, un conflicte ben singular: la mare vídua d'un nen i els pares d'un altre, reunits a l'escola dels nens després d'un incident entre tots dos que ningú no té gaire clar.

Enmig d'una discussió que no deixarà d'escalar, es posaran sobre la taula temes com la culpabilitat, la sexualitat en la infantesa o les zones grises entre el joc i la violència. Una pel·lícula en la que destaca amb llum pròpia l'extraordinària interpretació de Renate Reinsve, la protagonista de La peor persona del mundo que continua creixent projecte a projecte.

Dir.: Halfdan Ullmann Tøndel (Noruega, 2024). 117 min.

Estrena: 14 de febrer

Tota una icona de la literatura infantil britànica, l'osset amb barret vermell, abric de llana i gust per la melmelada de taronja, viu noves peripècies que el fan sortir de Londres per anar a visitar la seva tieta desapareguda, que viu al Perú. Seguint-li la pista, el nostre heroi acabarà enmig de la selva amazònica, involucrat en una perillosa aventura que amenaçarà la seva vida.

El retorn a la pantalla de Paddington rebaixa l'excentricisme d'una meravellosa segona entrega que va deixar el llistó molt i molt amunt. És impossible igualar-la, però, tot i perdre pel camí el director Paul King, continua mantenint l'encant i la personalitat d'un personatge que ja forma part de la cultura popular. Olivia Colman i Antonio Banderas s'uneixen a la família, i Ben Whishaw continua posant veu a l'incombustible plantígrad.

Dir.: Dougal Wilson (Regne Unit, 2024). 106 min.
Estrena: 21 de febrer

Walter Salles, director de les magnífiques Estació Central de Brasil i Diarios de motocicleta, porta al cinema les memòries del periodista i escriptor brasiler Marcelo Rubens Paiva. Un homenatge a la mare, Eunice Paiva, una mare coratge i esposa d'un diputat socialista torturat i assassinat per la dictadura l'any 1971.

Com d'altres vídues de presos polítics víctimes del règim militar, Eunice es va convertir en activista pels drets humans i símbol de resistència. Amb la pel·lícula, Walter Salles reivindica el cinema com a eina de memòria històrica i arma contra l'oblit, i fuig de qualsevol temptació melodramàtica, controlant en tot moment els elements lacrimògens i els excessos sensacionalistes, també pel respecte cap a la família protagonista, que el mateix cineasta coneix personalment.

Nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula, Aún estoy aquí tindrà la seva millor basa en la candidatura a Millor Actriu, per una Fernanda Torres que ja es va endur el Globus d'Or.

Dir.: Walter Salles (Brasil, 2024). 135 min.
Estrena: 21 de febrer

La ciència-ficció aplicada a les emocions permet premisses tan potents com la que estructura la nova pel·lícula de Nacho Vigalondo: un home mira de combatre la devastació que li ha provocat la mort de la seva parella participant en un assaig clínic de control dels somnis.

L'inesperat èxit de l'invent el portarà a restablir la seva relació sentimental allà on la va deixar, dibuixant-la com cada dia més perfecta, trobant la felicitat... encara que sigui en el món dels somnis. Rodada en anglès, amb un repartiment encapçalat per Henry Golding (Last Christmas) i la italiana Beatrice Grannò (coneguda per la sèrie The White Lotus), la pel·lícula fuig del relat romàntic per deixar-se anar en la seva reflexió inacabada sobre el dol, les relacions tòxiques i la depressió.

Dir.: Nacho Vigalondo (Espanya, 2024). 113 min.
Estrena: 21 de febrer

D'entrada sembla una magnífica notícia que un univers tantes vegades adaptat al cinema com el de Stephen King caigui en unes mans tan singulars com les d'Osgood Perkins. Autor d'una de les grans sorpreses de l'any passat, el terrorífic thriller Longlegs, el cineasta té la personalitat necessària com per convertir en una comèdia negríssima un dels relats de Skeleton Crew, publicats per King l'any 1985.

A The monkey, dos germans bessons han de tornar a plantar cara a una de les seves joguines d'infantesa, un mico que toca els platerets i que arrossega una maledicció. Theo James i Elijah Wood (el Frodo d'El senyor dels anells) es posen al servei d'un Perkins que defineix la pel·lícula com “dolça, trista, divertida, impactant, sagnant, violenta, ridícula, caricaturesca i commovedora... Si John Landis i Chuck Jones tinguessin un nadó, seria aquest”, diu, referint-se al director d'Un hombre lobo americano en Londres i al creador dels Looney Tunes, respectivament, i posant el focus en l'ànima cartoon i trapella de The monkey.

Dir.: Osgood Perkins (EUA, 2025). 95 min.
Estrena: 21 de febrer

Amb vuit nominacions als Oscar (incloses millor pel·lícula, director i actor protagonista), arriba el biopic que no és ben bé un biopic de Bob Dylan. El títol ja és tota una declaració d'intencions, perquè el cantant nord-americà és una celebritat coneguda per ser tot un enigma humà, de personalitat indesxifrable i misteriosa. I l'aproximació al personatge que proposa James Mangold no s'escapa a aquesta consideració.

El cineasta, que a A la corda fluixa ja s'havia acostat a la figura de Johnny Cash, es fixa aquí en els inicis de Dylan. I fent servir les lletres de les seves cançons per estructurar la trama, ens explica el seu ascens meteòric. Al film, Dylan arriba a Nova York amb 19 anys i ni un ral a la butxaca, i comença a relacionar-se amb altres músics com Pete Seeger i Joan Baez.

Timothée Chalamet es posa a la pell del cantautor i, acompanyat dels també nominats a l'Oscar Edward Norton i Monica Barbaro, fa tota una exhibició de recursos i va molt més enllà de la simple imitació. El film posa el focus en el camí d'aspirar a músic professional fins a convertir-se, sense desitjar-ho, en la veu de tota una generació gràcies a clàssics de la cançó-protesta.

A complete unknown és, doncs, un perfecte revers d'aquell meravellós I'm not there que, també sobre la figura de Bob Dylan, va treure's de la màniga Todd Haynes.

Dir.: James Mangold (EUA, 2024). 141 min.
Estrena: 28 de febrer

Van treballar junts fa quasi 30 anys a Secrets i mentides (1996), un drama que va arribar als Oscar i que és ben representatiu dels retrats naturalistes de la quotidianitat de carrer que el director britànic Mike Leigh ha portat a la pantalla (en títols com Todo o nada o Un altre any). Amb aquella poderosa pel·lícula, es va presentar en societat una actriu superlativa, Marianne Jean-Baptiste.

Ara, cineasta i protagonista es retroben en aquesta nova aproximació als conflictes quasi banals de personatges que no acostumen a ser protagonistes de res, però que ens envolten i/o ens representen.

Mi única familia ens presenta una dona (interpretada per Jean-Baptiste) enfadada amb el món, cansada de fer-se càrrec de tot i de tothom des de la invisibilitat. Hi ha qui planta cara al dolor des de la resignació, i hi ha qui, com la Pansy, desenvolupa una misantropia que ha convertit la seva vida, i la d'aquells que l'envolten, en un infern.

El retrat social que proposa Leigh és el del dia a dia, res d'especial però tot ben reconeixible, i ho fa des de l'empatia i la veritat, confirmant el seu mestratge copsant les grans qüestions de la condició humana.

Dir.: Mike Leigh (Regne Unit, 2024). 94 min.
Estrena: 28 de febrer