El TOP 5 de la cartellera de cinema

Després del seu estimulant debut amb 'Falling' (2020), Viggo Mortensen torna a posar-se darrere la càmera per signar un western romàntic i tràgic, i amb ànima feminista. Una aproximació al gènere singular, amb una orgànica successió de flashbacks i flashforwards, però també plena de respecte, amb moltes de les seves constants. Vicky Krieps ('El fil invisible') n'és la protagonista, i en la seva fortalesa s'edifica una història d'amor, absències, abusos, malsons, revenja i esperança. Viggo Mortensen no en té prou amb la direcció de la pel·lícula, i es multiplica en tasques d'actor i compositor de la banda sonora, i és l'autor del guió. Un projecte ben personal que respira aires de clàssic.

Dir. Viggo Mortensen (EUA, 2023). 129 min. Estrena: 10 de maig.

La reconeguda novel·la gràfica homònima de Paco Roca arriba al cinema per commoure els espectadors i posar un mirall al seu davant. Perquè, d'alguna manera, tots ens podem sentir reflectits en aquesta història familiar de dol i memòria emocional, de retrets i abraçades de set segons. Tres germans es reuneixen amb les seves parelles i fills a la casa d'estiueig després de la mort del pare, amb la idea de vendre's aquell espai que desperta tants records. Des de la senzillesa del plantejament, i amb la cura d'una adaptació que mai cau en el sentimentalisme, 'La casa' es converteix en un relat d'enorme poder catàrtic, on brillen tots els actors d'una proposta tan coral: David Verdaguer, Óscar de la Fuente, Olivia Molina, Marta Belenguer, Lorena López, María Romanillos, Jordi Aguilar, Tosca Montoya, Luis Callejo i Miguel Rellán.

Dir. Álex Montoya (Espanya, 2024). 83 min. Estrena: 1 de maig.

Alex Garland és un visionari gestor d'apocalipsis: ho va demostrar sobradament com a guionista de '28 días después' i de la seva seqüela setmanal (per cert, filmada pel canari Juan Carlos Fresnadillo). Després de dirigir 'Ex Machina' i 'Men', ara presenta un altre escenari al límit: els Estats Units viuen immersos en una cruenta guerra civil, amb un president que ha tancat la paradeta de l'FBI i que ha comès el pecat d'actuar militarment contra civils. Un grapat de periodistes, que barregen el desencant d'uns i l'entusiasme dels més joves, travessen el país amb Washington com a final de trajecte, amb la voluntat d'aconseguir una entrevista amb el màxim mandatari abans que les forces rebels arribin a la Casa Blanca. Esgarrifa veure la pel·lícula per una versemblança que, en els polaritzats temps que corren, la fa més propera a la predicció que a la distopia. Amb Kirsten Dunst com a cap de cartell, la pel·lícula compta amb Wagner Moura (el Pablo Escobar de Narcos) i Cailee Spaeny (Priscilla), en una road movie que sap combinar magníficament l'impacte de la premissa, la violència d'escenes que gelen la sang i un punt de vista narratiu que deixa marge al públic per omplir els buits que el guió no vol explicar. 

Dir. Alex Garland (EUA, 2024). 109 min. Estrena: 19 d'abril.

La saga va començar, sense consciència de la porta que obria, l'any 1968: 'El planeta dels simis' (Franklyn J. Schaffner) és una obra mestra de la ciència-ficció, i té un dels millors finals de la història del cinema, amb un Charlton Heston maleint un descobriment fatal a la vora del mar. L'èxit de la pel·lícula va provocar quatre continuacions a inicis dels anys 70. Molts anys més tard, i amb aquell fallit reboot de Tim Burton pel mig, la franquícia es va reiniciar amb 'El origen del planeta de los simios' (2011) i dos films més. Ara Hollywood continua estirant el xiclet, obrint un nou arc narratiu en el qual els micos dominen el planeta, amb un nou i tirànic líder que fa empal·lidir aquell Cèsar “interpretat” per Andy Serkis, i els humans segueixen vivint en la clandestinitat. I un jove simi qüestionarà totes aquelles veritats absolutes que els han obligat a creure's. Pur espectacle sense coartades per amants del cinema fantàstic.

Dir. Wes Ball (EUA, 2024). 145 min. Estrena: 10 de maig.

Més enllà de les seves impressionants batalles i maquinacions galàctiques, tot amb una banda sonora de Hans Zimmer en la qual el compositor alemany sembla haver posat tots els potenciòmetres al màxim de volum, el més impressionant d'aquesta seqüela de gran èxit de taquilla té lloc sota la superfície. I no són els colossals cucs de terra.