Els 5 nus de la cartellera

El nu frontal de Rosario Dawson a l'última pel·lícula de Danny Boyle mereixeria una glossa de deu folis. La història és llarga. Es diu que Dawson no les tenia totes amb la idea de mostrar-se davant la càmera tal com va arribar al món, i abans de decidir-se a treure's les mitges va anar a consultar amb el seu advocat. Tenia por que algun hàbil 'voyeur' fes circular les seves vergonyes per internet com a producte masturbatori de fàcil accés. Esperem que no sigui així. El cos de la Dawson mereix ser admirat com el d'una Venus Afrodita. I ho diem sense ironia.

Algun fan de Paul Morrissey a la sala? No podreu veure 'Keep the lights on' sense recordar aquella mítica escena de 'Flesh' en què Joe Dallesandro imitava el 'Discòbol' de Miró sobre el llit d'un fotògraf octogenari, arrugat com una pansa, que li fotia la grapa al cul sense pena. L'última pel·lícula d'Ira Sachs és un homenatge al transgressor cinema americà dels anys 60, als temps de la controvèrsia, Warhol, la Factory i els seus entorns. I Thure Lindhardt i Zachary Booth surten en pilota picada, en algunes de les escenes d'alcova més intenses que he vist mai.

Julie Delpy tenia una inquietud que li treia la son: si no ensenyava els pits ara, amb 40 anys, potser ja no hi seria a temps. Així que li va demanar a Richard Linklater que a la tercera part de les seves aventures amb Ethan Hawke inclogués alguna escena de llit. I Linklater, un espavilat, va satisfer els seus destijos. Oblideu-vos de l'amor espiritual, platònic i de retruc cast de les dues primeres entregues. Aquí hi ha cares de lascívia, paraules malsonants com "cony" o "polla" i algun episodi sexual en què Julie Delpy es cura les seves picors abaixant-se l'escot.

És el que va tenir el maig del 68: tothom es va acostumar a cremar la roba. Com ja va demostrar als anys 90 amb 'L'eau froide', Olivier Assayas és un mestre retratant el desencant dels seus anys de joventut, plens d'ideals i carns tibades. A 'Después de mayo' hi ha 'raves' orgiàstiques, nudisme indiscriminat i unes quantes comunes internacionals on els joves revolucionaris dormen destapats i amb el cul a l'aire. Qui pogués tornar enrere, als anys de l'amor lliure!

Céline Sciamma buscava una nena seca com un bacallà, amb les costelles marcades, a qui la pubertat encara no hagués fet treure mitja corba. I va conèixer Zoé Héran, una gran actriu de cos androgin que amb el tall de cabell adequat i uns pantalons de bàsquet podia passar per un xaval de 12 anys. En efecte, aconsegueix colar-te-la amb molta mà esquerra: durant els primers 20 minuts de metratge, Zoé Héran et convenç que és un nen. I l'engany s'acaba quan la veus sortir de la banyera i, parlant en plata, li descobreixes el sexe.