Els llibres de Roald Dahl sempre triomfen al cinema!

No totes les bruixes van morir als judicis de Salem. I ningú fins a Roald Dahl ens va ensenyar la veritat sobre les velles fetilleres que han sobreviscut fins als nostres dies. Porten guants llargs i perruca, tenen els peus infladíssims, i es disfressen de senyores boniques amb màscares de làtex que oculten que, en realitat, són més lletges que un pecat. I odïen els nens. Els ensumen, els capturen i els converteixen en ratolinets. Així ho deia a la novel·la, amb les inconfusibles il·lustracions de Quentin Blake. I Nicolas Roeg, el mateix que va fer 'The man who fall to earth' amb David Bowie, la va convertir en una pel·lícula ben digna, amb Anjelica Huston en un paper monstruós (veieu-la a la imatge!). Tan sols un any després es convertiria en Morticia Addams.

Segur que molts de vosaltres heu crescut, com jo, amb la por que aquella mena de toro olímpic que es deia Agatha Trunchbull us tanqués en l'armari de tortures que tenia al seu despatx, ple de claus rovellats sortint de totes bandes, i brocs de gas asfixiant, on castigava els alumnes que no es portaven bé. La 'Matilda' de Danny DeVito va marcar època. Va saber recrear els millors capítols del llibre tal com els joves lectors ens els havíem imaginat: el pastís de xocolata de Bruce Bogtrotter, la nena de les trenes daurades que sortia volant en un llançament de fona, i l'episodi del tint ros platí i el barret encolat. Veieu-la, que encara ara us ho passareu genial.

Roald Dahl té un llibre autobiogràfic que es titula 'Boy', on parla de la seva infància i adolescència, de com una vegada va ficar un ratolí mort al pot de caramels de la confiteria i de com un professor el va contractar perquè li escalfés la tassa del vàter abans d'anar-hi a cagar. Amb aquesta tendència a buscar el paradís perdut, no és estrany que es delectés amb les històries de nens maltractats amb fantasies aventureres. Com aquesta, d'un nano que viu com la Ventafocs maltractat per dues ties i que un dia es fica dins d'un préssec transgènic amb una colla d'insectes gegants i se'n va volant fins a l'antena de l'Empire State Building. Henry Selick, el director de 'Pesadilla antes de Navidad', la va transformar en un film trepidant que barrejava acció real i animació. Quins bitxos!

Paraules majors. L'any 2005, Johnny Depp es va posar un barret de copa alta, una jaqueta color bordeus i amb la cara enfarinada es va convertir en Willy Wonka, un virtuós del cacao, de qui deien que una vegada havia construït per a un sultà un palau de xocolata, una autèntica filigrana arquitectònica. Tim Burton va estar al capdavant de l'adaptació del magnífic llibre, conjugant tots els elements màgics que Dahl i Blake havien imaginat a la novel·la: els bitllets daurats amagats a les tauletes de xocolata, els oompa loompa, els xiclets de gust etern i aquella caseta on vivien un pare, una mare, un fill i quatre avis compartint el mateix llit. Bon profit!

En el rànquing de pel·lícules que tot nen hauria de veure abans de fer-se gran, frec a frec amb 'Matilda', hi ha la versió de Wes Anderson del 'Fantastic senyor Guillot' (en castellà 'El superzorro'), que anava d'una guineu astuta que se les empescava per escapar de les grapes llardoses de tres grangers que desconeixien l'existència dels bastonets per a les orelles. Es deien Boggis, Bunce i Beans, i a la versió cinematogràfica tenien una cançoneta molt enganxosa, obra d'Alexandre Desplant. Hi havia, bategant en el cor de la història, una trama de venjança, perquè un dels tres pagesos havia aconseguit tallar-li la cua al protagonista i ara la duia per corbata.

En la línia de 'James i el préssec gegant', la història de 'The BFG' tracta d'una nena, la Sofia, que viu en un orfenat, un lloc trist on la directora castiga el mal comportament tancant els nanos en un soterrani ple de rates, i on no té més amic que els llibres de Charles Dickens. A ella, qui la rescata no és una fruita de les dimensions d'un globus aerostàtic, sinó un gegant vegetarià que menja cogombrets de les dimensions d'un catxalot i té les orelles com dos pàmpols, tan o més brutes que els Culdolla. Aquest gegant és tot un personatge, que s’inventa paraules i tartamudeja, i és addicte a una gasosa que li provoca uns pets simfònics que ni les gaites de tot Escòcia poden aplacar. N’acabarà bevent fins i tot la Reina d’Anglaterra!