Els nens salvatges

No ha mancat gosadia a Patricia Ferreira a l’hora d’abordar un tema com la insatisfacció adolescent en aquesta pel·lícula. El que sí que hi trobo a faltar, però, és gosadia formal. Vull dir que parlar de manera descarnada de la crisi que travessa la relació entre pares i fills, dels modus de vida dels nanos i de la seva frustració creixent, no comporta tan sols construir una història i explicar-la, sinó filmar cossos joves i inquiets, i també cossos cansats com els dels pares i els professors. I això Ferreira ho fa sense gaire empenta, deixant-se portar més pel que vol dir que per com dir-ho. La rigidesa del missatge es menja la vida que hauria de transmetre i provoca una certa artificiositat en l’estructura, en la creació d’un suspens una mica trampós, que finalment no té més remei que culminar en un cop d’efecte valent en la seva contundència, és cert, però també introduït amb calçador. De tota manera, se li agraeix la sinceritat de les intencions. –Carlos Losilla
.