Va anar a Palestina per primer cop als 20 anys, recent sortida de l'escola d'Imatge i So de Mont-real. I ja en aquest primer viatge va ser testimoni d'un acte bàrbar: l'assassinat d'un nen a mans d'un soldat. "Quan veus una cosa així, en directe, t'oblides de si hi ha bons i dolents, de quin ideal és més fort, o quina causa més justa -m'explica-. Aquell nen es va deixar apallissar fins que va morir". Així va néixer la seva primera pel·lícula, 'Si j'avais un chapeau', i també una filmografia que l'ha portat a rodar Inch'allah, la raó d'aquesta conversa telefònica Barcelona-Quebec.
Després de veure com aquell noi es dessagnava davant dels seus ulls, va decidir traslladar-se una temporada a Palestina per conèixer el conflicte a fons. "Volia comprendre el que després vaig veure que era incomprensible", diu. Va passar uns mesos a la Universitat de Birzeit, estudiant àrab i recollint la història de tothom qui va trobar pel camí. Va fer ruta des de Ramallah fins a Jerusalem, i va estar treballant de voluntària en un camp de refugiats, portant un taller de teatre. "Allà vaig tractar una noia que semblava tímida i poc integrada, i que va morir fent de bomba humana -continua-. A banda de la mort d'aquell nen, ha estat la impressió més bèstia que he tingut mai".
Després de 'Si j'avais un chapeau', i d'uns quants documentals més, l'any 2007 va dirigir el seu primer film de ficció, 'Le ring', que passava en una banlieue canadenca. Amb 'Inch'allah', segona ficció de la seva carrera, ha tornat als escenaris del conflicte araboisraelià. "La protagonista és una doctora quebequesa que se n'hi ha anat a viure per raons humanitàries -diu l'Anaïs-. No podia utilitzar un personatge d'allà perquè no m'hauria semblat honest. Necessitava algú que pogués veure el drama des de fora, com ho faig jo". Ja havia assumit que mai arribaria a entendre moltes de les coses que veia. Senzillament, volia fer-nos-en partícips.
Va fitxar Evelyne Brochu perquè fes el paper principal, i se la va emportar a recórrer els escenaris del drama. "Per raons de permisos vam haver de rodar a Jordània, així que em semblava essencial que abans s'hagués apropat a tots aquests espais -continua-. A cada parada notava com anava creixent en ella una cosa que no podia explicar amb paraules". Des que aquell nen va perdre la vida davant seu, l'Anaïs ja no és capaç de veure la realitat palestina des d'un punt de vista ideològic, polític o inteŀlectual. O això diu. "L'únic que em queda quan vaig allà és l'olor del patiment, la còlera, la tragèdia -m'explica-. Si una cosa he après és que és inútil buscar raons".
