Entrevista a Eddie Redmayne

Quan Eddie Redmayne va començar a fer carrera d’actor, just després de llicenciar-se a la Universitat de Cambridge l’any 2003, esperava rebre una trucada dels productors de 'Harry Potter'. Els cabells pèl-rojos, va pensar, li donarien l’opció d’interpretar algun parent llunyà de la família Weasley, com a mínim. “Per desgràcia, això no va arribar a passar mai!”, diu, rient. Ara s’ha fet justícia. Aquesta setmana s’estrena 'Bèsties fantàstiques i on trobar-les', l’última aproximació cinematogràfica a l’univers de bruixeria de J.K. Rowling. Amb 34 anys, l’Eddie hi fa de Newt Scamander, un mag excèntric de la casa Hufflepuff. Després d’haver aparegut a 'Els miserables', 'La teoría del todo' i 'La chica danesa', sembla que Hollywood l’estima molt. Ens trobem a l’hotel Claridge de Londres.

Deus ser l’únic actor britànic de la teva generació que mai no va passar pels càstings de 'Harry Potter'.
Mai no vaig aconseguir que m’hi convoquessin! De fet, menteixo. Una vegada sí que vaig anar a un càsting, quan encara anava a l’escola, per fer del jove Voldemort, però no va anar gaire bé.

El productor de 'Bèsties fantàstiques' diu que vas ser l’únic candidat al paper de Newt Scamander. Va ser avantatjós, el fet de no haver de participar en un procés de selecció?
Amb l’emoció, sempre neix la paranoia que et fotran fora després del primer dia. Vaig anar a Nova York a fer una prova d’equip amb la resta d’actors de l’elenc. I això ja vaig sentir que era com participar en un procés de selecció. Estava convençut que perdria la feina. Així de neuròtics som els actors!

Alguna vegada has dit que la por et fa estar alerta. Guanyar un Oscar no t’hi va ajudar?
De vegades dius alguna cosa sense gaire importància en una entrevista i immediatament es converteix en la història. Però sens dubte la por sempre es troba present. És el que fa que t’impliquis cada cop més en la feina. Quan em van ensenyar el primer muntatge de 'La teoría del todo' només hi veia les coses que no havia sabut clavar. I, Déu meu, és meravellós quan algú et dóna un premi, però això no esborra totes les coses que hauries volgut fer diferent. Té sentit, això que dic?

I tant que sí. Et poses nerviós en el dia a dia?
Sí. No en la meva vida general, però quan treballo sí. I això pot ser una ajuda per accedir a les emocions que has de transmetre.

J.K. Rowling diu que els seus personatges són tots uns outsiders. Creus que Newt Scamander també? Sembla que li agradin més les seves criatures que no pas les persones.
Sí. El que més m’agrada d’en Newt és que mai no deixa de ser qui és. Com a conseqüència, pot resultar una mica imbècil. Al principi de la pel·lícula no li importa gaire el que la gent pensi d’ell. Veus el seu cor a través de les seves criatures. I té moltes virtuts que no li donen precisament el perfil d’un heroi.

Bé, és que és de Hufflepuff.
Sí, és de Hufflepuff. M’encanten els de Hufflepuff. Són lleials, amables, i tenen un cor immens.

Hufflepuff és la casa preferida de J.K. Rowling. Que has fet la prova del barret?
L’he fet i sóc de Hufflepuff. I també he mesurat el meu Patronus, dues vegades, a través de Pottermore, i les dues m’ha sortit un basset hound. El cas és que tot respon a una lògica d’algoritmes. Hi ha com un trilió de variants. Però jo estic content de ser gos.

Les criatures màgiques d’en Newt es van afegir a postproducció. Et va ser fàcil actuar davant d’un ninot de drap, o el que fos que fes el paper de les bèsties en el set de rodatge?
Quan em fan actuar amb un croma em sento un complet inútil. Tinc una imaginació molt eixuta. I això era un problema gros, perquè la relació que en Newt té amb els animals és el rovell de l’ou de la pel·lícula. Vaig acabar preparant-me amb l’ajuda de l’Alexandra Reynolds, que ja em va assistir a 'La teoría del todo' i 'La chica danesa'.

Qui és? La teva coach?
Justa la fusta. Vam estar molts mesos treballant amb titellaires i amb alguns actors disfressats, i aleshores vaig conèixer els dissenyadors dels animals. Que són artistes, però d’alguna manera també són actors, perquè coneixen els moviments de cadascuna de les criatures. De vegades, per als assajos, també teníem ninots que semblaven cavalls de guerra. Però la cosa variava molt. Hi havia escenes en què només apareixia el petit Pickett, que és un insecte de fulles que em puja a la mà. Un dia anava en metro, a Londres, i practicava, fent com que li parlava mirant-me el palmell. De sobte vaig descobrir que tothom m’estava observant amb perplexitat.

Tu agafes el metro? Sigues franc.
Esclar que agafo el metro! Quina altra opció tens, a Londres? Aquest matí m’han portat en cotxe i he trigat una hora a fer menys d’un quilòmetre. En metro haurien estat deu minuts. També m’agrada anar en bici, però just me la van robar fa uns dies, aquí fora, davant de la porta principal. Estic enfadat.

M’imagino que tothom es deu fer fotos amb tu, quan et troben al metro.
I hi ha els qui ho fan d’amagat, cosa que és especialment incòmoda. De cop aixeques la mirada, veus el flaix apuntant-te i has d’esperar 40 segons de silenci fins a la següent parada.