Intocable

Diu la publicitat que Intocable és un punt situat enmig de 'Passejant Miss Daisy' i 'El discurs del rei'. No són referents iŀlustres, precisament, i no animen gaire a veure la pel·lícula, encara que la defineixen bé: aquesta història d’un milionari paraplègic i la seva trobada amb un cuidador negre que intentarà animar-li l’existència també té alguna cosa de manual d’autoajuda.
Potser per tot això ha estat un èxit absolut a França, en aquests temps de crisi en què el públic demana a crits missatges encoratjadors com aquest o evasions nostàlgiques com 'The artist'. S’hi podria afegir també 'Mar adentro', o qualsevol film amb personatge discapacitat que apunti directament al lacrimal de l’espectador, però potser no cal. En la seva aparent innocència, 'Intocable' toca massa punts conflictius perquè ara vingui aquest crític a embolicar-vos encara més la troca.
Un d’ells és estrictament cinematogràfic i, per tant, moral, fins i tot polític: quins límits ha de tenir la comèdia? El film vol fer gràcia a costa de dos marginats, cadascun d’ells a la seva manera. A la primera escena, que engega un flashback amb el qual la pel·lícula intenta adoptar una forma alhora enigmàtica i elegant, els dos protagonistes es llancen a tota velocitat amb el seu cotxe per experimentar dues sensacions, llibertat i transgressió, des que enganyen la policia amb l’excusa del paraplègic. Després, les bromes van a costa del tòpic, del negre descarat que ensenya a viure un home reduït a la immobilitat.
Així, l’aparent discurs llibertari i vitalista esdevé una visió reaccionària dels estereotips cinematogràfics. El cuidador és el desvergonyit simpàtic, el secundari graciós i amb sentit comú que atreu totes les simpaties del públic. I les situacions còmiques o sentimentals que provoca són concebudes per acumulació, fins que de sobte, més aviat inopinadament, explota el conflicte dramàtic. Fusteria teatral de tota la vida que a més a més disposa d’un detall inesperat: en l’experiència real que Pozzo di Borgo explicava en la novel·la, el cuidador no era negre sinó algerià. Suposo que el canvi suavitza la tensió del conflicte i augmenta l’efectivitat del clixé. Al capdavall, només es tracta d’una comèdia. O potser no? –Carlos Losilla.