[image]
[title]Fa cosa d’un any i mig, l’Isaki em va escriure un correu des de Berna, Suïssa, on m’explicava que estava fent les mescles de so d’una nova pel·lícula en un estudi on havien treballat directors de la cintura d’Alain Tanner i Godard. “A la planta de dalt hi ha un bordell, on forniquen al ritme dels nostres sons”, em deia, no exempt de certa picardia. Aquesta pel·lícula es titula 'La propera pell', i és un 'thriller' gèlid, un relat de misteri i sospita que té lloc als Pirineus aragonesos. Després d’haver passat per Màlaga i Sitges, ara arriba als cines.
És la primera cinta que l’Isaki dirigeix a mitges amb la seva dona, l’Isa Campo, que també ha estat la guionista de tots els seus films des que va fer 'Los condenados' el 2009. “Jo crec que aquesta pel·lícula ens parla de la construcció de la identitat i de la mentida”, diu l’Isaki. “Va de com es forma una família més enllà dels llaços de sang”, continua l’Isa. Quedem-nos amb aquestes dues claus de lectura. 'La propera pell' va d’un nen que es va perdre a la muntanya, durant una tempesta, i que molts anys més tard reapareix, de sobte, en un centre de menors. No recorda res. Uns diuen que pateix amnèsia. D’altres, que és un impostor.
No sé si vau veure el documental que el cineasta britànic Bart Layton va fer al voltant del cas de Frédéric Bourdin, un individu que amb quasi 30 anys es va fer passar per un adolescent de 14 a qui els seus pares portaven buscant desesperats des de feia ben bé un lustre. “Ens vam basar en una sèrie de successos similars que van anar apareixent a la premsa cap al 2003”, diu l’Isa. I l’Isaki agafa la paraula. “És més o menys des d’aleshores que vam començar a treballar en aquesta pel·lícula, fa ben bé tretze anys, que és molt”, explica. Però el temps invertit no ha estat en va. 'La propera pell' té un nervi narratiu prodigiós.
Els protagonistes són Emma Suárez i Àlex Monner. Ella fa de mare i ell és l’enigma central de la trama. Van rodar durant un mes i mig pels volts de l’estació d’esquí de Formigal, en temporada baixa, quan les pistes són territori fantasma i els telecadires pugen buits. “Sempre vam estar pendents del clima, perquè volíem gravar els dies de més neu i vent, i la major part del temps ens estàvem a l’hotel esperant que les condicions meteorològiques fossin tan crues com volíem”, explica l’Isaki. El fred i la boira us congelaran les artèries.