No és estrany que Almodóvar situï l'acció de 'La piel que habito' a l'any 2012. La seva és una pel·lícula projectada a un futur possible, una meditació sobre el futur del seu cinema, preocupat com està per trobar nous camins expressius a les seves obsessions de sempre. Com a 'Kika' (1993) o 'Hable con ella' (2002), una violació trenca el relat en dos. Com a 'La mala educación' (2004) o 'Los abrazos rotos' (2009), l'estructura en forma de nines russes desintegra la noció de punt de vista, dispersa la veu que narra en un cúmul de capes tectòniques, tan poroses com opaques. On és, doncs, la novetat de 'La piel que habito'? Es podria dir que és en l'ascetisme d'Almodóvar, en una austeritat insòlita en una obra que acostumava a ser descarada i neobarroca, en una depuració estilística i de to que es fa monumental quan contrasta amb els deliris d'un argument propi d'un giallo de Mario Bava o Dario Argento.
És fàcil vincular 'Ojos sin rostro' (1960) amb 'La piel que habito' perquè ambdues utilitzen la cirurgia estètica per cosir un relat de terror sobre la restitució de la bellesa, però no hi ha poètiques més allunyades que les de Georges Franju i Pedro Almodóvar. L'apropament al món fantàstic del cineasta francès era intensament eteri, i el cineasta manxec sembla més còmode en el tall net i polit, en l'anàlisi clínica d'una venjança que es transforma en demencial 'amour fou'. Aquí la fredor de la posada en escena compleix la seva funció distanciadora: la passió necròfila del 'Vertigo' (1958) de Hitchcock recorre les imatges d'una pel·lícula que sembla desenvolupar-se fora del món, en un fascinant univers paral·lel en què víctima i botxí es miren sense saber-ho a través d'una pantalla, en una recreació monstruosa del que significa el desig d'inventar un objecte de desig, i de sotmetre-s'hi. Sense aquesta fredor, l'atrocitat que suposa la gran sorpresa argumental del film seria ridícula, o directament insuportable.
Però Almodóvar no és igual a ningú, només a ell mateix. No conec un altre cineasta que pugui lligar tan curt Antonio Banderas, transformar-lo en un model bressonià, portar la direcció d'actors tan lluny per neutralitzar per complet tots els tics adquirits en mil i una produccions hollywoodenques (i que tan bé va saber aprofitar Brian de Palma a 'Femme Fatale', l'any 2002). No conec, tampoc, cap altre cineasta (potser David Lynch?, o tal vegada John Waters?) que utilitzi un home disfressat de tigre, que apareix enmig d'una assolellada carretera nacional, com a element entre hilarant i pertorbador de la trama, catalitzador d'un amor letal predestinat a la catàstrofe.
Què és, doncs, 'La piel que habito'? Un fulletó que ens anuncia els perills de la transgènesi? Un 'psychothriller' sobre el cos com a territori d'un desig pervers, aclaparador, per canviar l'altre, per manipular-lo fins a convertir-lo en allò que en aparença va fer-nos creure en l'amor? Una revisió deformada d''Átame' (1990)? Un melodrama envasat al buit? Un elogi de la supervivència humana en condicions extremes? No importa gaire amb quina de les versions de 'La piel que habito' es quedi l'espectador. El que importa és que Almodóvar és capaç d'escorxar el seu propi cinema per servir-lo en safata de plata, nu i coent. –Sergi Sánchez.