Las malas hierbas

Lleugera com una ploma, embolicada com un laberint, 'Las malas hierbas' és d’una generositat inesgotable. L’aparent simplicitat de la trama dóna lloc a un seguit de girs inesperats que la fan esdevenir alhora un emotiu drama romàntic i una reflexió sobre l’atzar. La història de la dona a la qual roben la bossa, la de l’home que la troba i la fascinació que emergeix d’aquest encontre conformen un relat que segueix més la lògica dels somnis que la del realisme, i la delicadesa no exempta d’ironia amb què el veterà Alain Resnais –gairebé 90 anys quan va rodar aquest film, estrenat aquí amb tres de retard— condueix el conjunt la situa en una terra de ningú tan propera com relliscosa. A partir d’aquí, aquesta crònica íntima va creixent i creixent fins que es transforma en un relat d’esperit surrealista sobre la vellesa i la proximitat de la mort: en el fons, una celebració melancòlica, de ritme delicadament musical, de l’enigma de viure i estimar. –Carlos Losilla.