No sé si recordareu una pel·lícula dels germans Dardenne, 'El fill', on un fuster turmentat s’enfrontava amb el responsable de la mort del seu fill fins que emergia el perdó com a única solució possible. Si és així, estareu d’acord amb mi que 'Las nieves del Kilimanjaro' sembla una versió bulliciosa i cridanera d’aquella faula austera i cruel. I és normal. Robert Guédiguian situa totes les seves pel·lícules a les terres meridionals de Marsella, i per això tenen l’aspecte sempre assolellat, mandrós, fins i tot pel que fa al relat i la planificació.
De vegades aquesta decisió li juga a la contra, des del moment en què les seves històries es fan una mica toves, autocomplaents i tancades. No és el cas, però, de 'Las nieves del Kilimanjaro', potser el millor film de Guédiguian des de fa molt de temps, on un prejubilat i la seva dona pateixen una experiència violenta que els farà descobrir un altre món: mentre que ells, malgrat la crisi, han esdevingut uns petitburgesos, hi ha qui es veu obligat a fer coses que potser no voldria, a causa de l’atur. Ha de comparèixer la pietat en aquestes circumstàncies?
Guédiguian ens parla d’aquestes coses i de moltes més: de les relacions de parella quan s’arriba a una certa edat, de les relacions amb els fills, de la indiferència del poder econòmic envers els menys afavorits, de la desprotecció de la infància… Potser són massa fronts oberts, però Guédiguian ho soluciona, com sempre, renunciant al realisme i transformant-ho tot en una mena de faula on l’aparent naturalitat dels actors i les situacions prové en el fons d’un treball minuciós amb l’estructura i la narració. El millor és que, lluny de tancar-se en el seu paradís artificial de la classe obrera de Marsella, també s’obre a altres qüestions que fan de la pel·lícula una experiència commovedora: el retrat de la parella protagonista enfrontada a totes aquestes qüestions resulta, en aquest sentit, el de dos supervivents d’un món que comença a esvair-se, com en una elegia pel temps perdut. El pitjor, en contrapartida, és que no ha sabut aprofitar més la història del jove abocat a la delinqüència. Però l’univers de Guédiguian és un altre, sempre esperançat i utòpic. Potser hem d’agrair que el film sigui tan reconfortant. –Carlos Losilla.