Les 5 millors pel·lícules dels Goya 2019

El cor d'un polític corrupte deu sonar com un tema que clausura una sessió de techno que ningú no vol que s’acabi. O així és com l'ausculta Rodrigo Sorogoyen a 'El reino', thriller hipertens que es mou amb la rapidesa d’un llangardaix que té por que li tallin la cua. Potser ara, quan els telenotícies ens han saturat amb informacions sobre Gürtel, Noos, Cifuentes i etcètera, semblaria redundant i oportunista fer una pel·lícula que insisteixi en l'olor de podrit del sistema polític espanyol, però la pertinença d''El reino' és tibar la nostra postura moral sobre el tema enganxant-nos a l'esquena del corrupte (un portentós Antonio de la Torre) per saber què pensa quan fa el mal i com pateix quan el seu partit el vol sacrificar en nom del bé comú. La seqüència final és òbvia en el seu didactisme, però la resta és pura electricitat, i no precisament estàtica.  

Comença amb la imatge d’un ocell caigut sobre unes fulles, que es regira i que es torna a posar dret. No serà l’únic que tornarà a la vida. Ho faran, també, alguns dels personatges que, ara fa dotze anys, van protagonitzar 'La leyenda del tiempo' i amb els quals ens retrobem a 'Entre dos aguas', una ficció que aconsegueix plasmar la vida mateixa.  'La leyenda del tiempo' es dividia en dos blocs segons els seus dos protagonistes: l’Isra, un nen gitano de dol per la mort del pare, i la Makiko, una noia japonesa que viatjava a Cadis seguint les pistes de Camarón. A 'Entre dos aguas', en canvi, Isaki Lacuesta prescindeix de la Makiko per centrar-se en l’Isra, que ara és pare d’unes nenes i que acaba de sortir de la presó per trobar-se en un món que li ofereix poc més que precarietat. La dualitat, però, segueix present en una pel·lícula que gira entorn de dos germans i que s’instal·la en el temps present per fer incursions en el record del passat mitjançant algunes imatges de 'La leyenda del tiempo'.  No és estrany que 'Entre dos aguas' faci referència a aquesta naturalesa dual en el seu títol, que assenyala també la importància de l’entorn aquàtic, el de les platges i els rius de San Fernando. El cel rosat, crepuscular, es reflecteix sovint en l’aigua i embelleix una pel·lícula commovedora, que resol un enigma a l’abast només del cinema: capturar el pas del temps. 

Explicada des d'un punt de vista lluminós, 'Carmen y Lola' intenta copsar allò tan especial que implica trobar el primer amor. Però la directora Arantxa Echevarría sap que està tractant amb un material extremadament sensible. Sap que s’enfronta a una sèrie de tabús, sap que destapa una realitat asfixiant i opressiva, la de la dona en el si d’una societat tan patriarcal i aferrada a les seves arrels com la gitana. Per això estem davant d’una pel·lícula necessària i urgent, que sacseja i remou per la seva transparència i honestedat. La càmera s’introdueix de manera naturalista en la intimitat de les protagonistes reflectint el seu món i les seves circumstàncies per descobrir la seva falta de llibertat a l’hora de triar el destí. Entre el documental i la ficció, transmet una autenticitat que feia temps que no vèiem al cinema.

Ara que el precedent de 'Vicky Cristina Barcelona' ja queda un xic llunyà, Javier Bardem i Penélope Cruz tornen a fer una pel·lícula a Espanya sota les ordres d’un director estranger. Aquest cop no és Woody Allen, sinó l’iranià Asghar Farhadi, guanyador de l’Oscar en dues ocasions, per 'Nader i Simin' i 'El viajante', que aquí firma un melodrama familiar reflexiu, on la paraula té un paper important. Tot comença quan el personatge de Penélope Cruz, Laura, torna de Buenos Aires al poble on va créixer per celebrar el casament de la seva germana, amb els seus dos fills. Ha deixat el seu marit, un home de negocis més gran que ella (Ricardo Darín), i està a punt de retrobar-se amb el seu amor d’infància (Bardem), el vincle que necessita per tornar a arrelar a la terra. Però el que es planteja com una gran festa, aviat s’enterboleix. La nit del casament, la seva filla Irene desapareix, i a sobre del seu llit troben un missatge amb lletres retallades de diari. Fa pinta de segrest. Però el que aparentment podria ser un relat d’intriga tipus Agatha Christie es converteix, en mans de Farhadi, en l’oportunitat de parlar d’una família fracturada, i també d’una societat rural de tensions silencioses, de terratinents i treballadors immigrants, de deutes heretats i secrets històrics que de sobte surten a la llum.

Javier Fesser abandona l’imaginari visual surrealista que l’havia caracteritzat durant bona part de la seva trajectòria per establir-se en el terreny del costumisme a través d’una sèrie de personatges que no necessiten la fantasia per cridar l’atenció, perquè ja tenen el sentit de la meravella incrustat en el seu ADN. Resulta complicat resistir-se a la tendresa que desprèn aquest equip de bàsquet format per discapacitats intel·lectuals que troben en l’esport, la companyonia i l’amistat una il·lusió amb la qual omplir la vida. Però el més complicat que aconsegueix Fesser no és fer riure i plorar, sinó que l’espectador accepti sense objeccions la manipulació emocional, el subratllat i l’element emfàtic. I tot gràcies al fet que des del primer moment el director va de cara, sense enganyar ningú. Una comèdia gairebé kamikaze.