És fàcil imaginar com s'ha sentit Steven Spielberg fent la seva primera pel·lícula en 3D, la seva primera pel·lícula d'animació i la seva primera pel·lícula rodada amb la tècnica de la performance capture. La felicitat de començar de nou, de treballar en un mitjà en constant metamorfosi, de continuar jugant amb aquell tren elèctric vintage que va comprar fa quatre dècades i que funciona igual que el primer dia roman intacta en cada pla de Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicorn. Contagiat de l'energia de Peter Jackson, tintinòfil de pro i expert en delícies digitals, i del sentit de l'humor dels guionistes de Zombies party, Spielberg s'ha tret cinquanta anys de sobre: aquesta és la pel·lícula d'un preadolescent somiador, un elogi de la imaginació en estat pur.
Combinant escenes i línies argumentals de tres còmics d'Hergé, Spielberg ha ressuscitat l'esperit aventurer d'Indiana Jones en la pell d'un enigma que s'escapa constantment dels límits de l'enquadrament. Tintín és una abstracció, un noi d'edat indefinida i noblesa coratjosa que existeix en un present que es transforma a velocitat vertiginosa. L'aparició del capità Haddock ens podria fer pensar en aquelles figures paternes tan pròpies del cinema de Spielberg, malgrat que els papers d'autoritat protectora s'intercanvien amb tanta facilitat com els escenaris, sovint lligats per transicions tan brillants que eclipsen la successió de tours de force que asfixien el metratge; atenció a la persecució pels carrers d'una ciutat àrab, fantàstica hiperbolització de l'inici de Set de mal (1958).
Si el Tintín de Spielberg té un problema, és el de l'excés de generositat. El ritme que imposa la pel·lícula és el del moviment perpetu, el del menyspreu per la reflexió. Només hi ha l'acció, la dinàmica del cos enfrontat a la mutació de l'espai i a la hiperactivitat del temps. Ni Zemeckis ni Cameron havien aconseguit aliar-se de tal manera amb la tecnologia per esprémer l'expressivitat d'una animació tridimensional que redissenya una realitat profílmica on tot està per crear. El que ha aconseguit Spielberg és que el rostre fotorealista de Tintín sigui tan versemblant, tan viu com un desert que esdevé un oceà embravit. –Sergi Sánchez.