Les 10 millors pel·lícules del 2020

Més enllà del perfil d’un Herman Mankiewicz en hores baixes, que escriu 'Ciutadà Kane' mentre beu whisky i trampeja la fúria d’Orson Welles, la magistral nova pel·li de David Fincher retrata un Hollywood en blanc i negre, una lluminosa fàbrica de malsons per als qui, com el protagonista (un enorme Gary Oldman), les diuen tal com raja. Alcohòlic, llenguallarg i genial, Mankiewicz s’enfronta a l’statu quo. I perd. Però 'Ciutadà Kane' queda per sempre. La dolça revenja de l’eternitat.

Els ulls d’Andrea Fandos. En el lluminós debut de Pilar Palomero mana la mirada de qui, en silenci, no es perd cap detall mentre assumeix l’onada de canvis de la nena que camina cap a l’adolescència. Una escola de monges, Saragossa, 1992: el "Póntelo pónselo", els tests de la 'Super Pop', els primers 'pitis'. Però compte, que Déu vigila. Els ulls d’Andrea Fandos, com els d’Ana Torrent a 'El espíritu de la colmena', són la pel·lícula. El debut de l’any.

Un únic pla-seqüència de dues hores converteix l’aventura bèl·lica en una experiència immersiva aclaparadora, on l’espectador s’enganxa al clatell d’un soldat en una missió suïcida i l’acompanya entre trinxeres i bombardejos. Sam Mendes posa totes les fitxes al color de l’artefacte narratiu, de la filigrana formal. Una aposta guanyadora.

Aaron Sorkin fa justícia recordant un cèlebre procés polític venut com un atac a la democràcia. Protestes pacífiques, un jutge tronat (amb la vènia de l’excel·lentíssima sala), càrrecs sense solidesa… Diàlegs frenètics i actors en majúscula (Rylance, Langella… i què gran és Sacha Baron Cohen aka Borat) en una de les joies de 2020.

Any 92, Jocs Olímpics, Expo... i una revolta obrera que acaba amb l’incendi del Parlament de Múrcia. L’Espanya moderna amagava les vergonyes. El director Luis López Carrasco parla amb aquells manifestants, i proposa un diàleg insòlit amb les víctimes de les crisis d’avui. Una proposta estètica hipnòtica disfressada de conversa de bar. Passat i present. Un joc de miralls per la reflexió.

Un inesgotable vendaval d’idees, de creativitat, de bogeria. El tercer llargmetratge sobre l’esponja que viu a una pinya sota el mar és un homenatge al seu traspassat creador, Stephen Hillenburg. El seu llegat roman intacte en una pel·lícula trepidant i trapella, que aposta pel deliri lliure i surrealista marca de la casa. Pura, lisèrgica, divertida.

N’hem vist moltes, de pel·lis que rasquen en les misèries de les relacions entre pares i fills. Si el magnífic debut com a director de Viggo Mortensen destaca és per la mesura, per la subtilesa, per la intimitat, per l’esperança i pel perdó. Pel retrat de les dues Amèriques. I per regalar-li el paper de la seva vida a Lance Henriksen (l’inoblidable Bishop d’'Aliens').

La delicadesa del conte original, escrit i il·lustrat per Dino Buzzati, es manté i agafa nova volada en el primer llargmetratge que signa un altre aplaudit artista, d’una generació posterior, això sí. La fidel adaptació del reputat Lorenzo Mattotti aposta per una bellíssima animació tradicional per equilibrar la narrativa infantil amb potents missatges anticolonialistes i antibel·licistes, oferint una deliciosa història d’aventures, amb tocs de commedia dell’arte.

Si Chaplin i Lubitsch ho van fer quan Hitler i l’Holocaust avergonyien Europa, avui hauria de ser més fàcil mofar-se d’un dictador d’imatge ridícula i fer sàtira del nazisme. Però, en temps d’auge de l’extrema dreta i d’ofesos per no res, una pel·li com aquesta aixeca suspicàcies. La realitat és que Taika Waititi, el seu inspirat director (que també interpreta el tarat del bigotet, en versió amic invisible del nen protagonista), és tan precís i afinat, tan sensible i punyent, que aconsegueix un resultat irresistible.

És probable que, d’haver vist ja 'Soul' (haurem d’esperar fins a Nadal), la darrera producció de Pixar seria en aquest llistat. Però 'Onward', la immediatament anterior, és una gran substituta: jugant amb les eines del 'coming-of-age', ben farcit dels tocs fantàstics els quals obliga un món d’elfs i bruixes, i amb picades d’ull a 'Els Goonies' o a les pel·lis d’Indiana Jones (i, fins i tot, a 'Aquest mort està molt viu'), 'Onward' es fa lloc a qualsevol top pel seu final, tant emotiu com atrevit.