Les millors pel·lícules del 2024 (fins ara)

Un gran artista pot oferir una nova perspectiva radical sobre un tema ben triat. Així passa amb l'obra mestra de l'Holocaust de Jonathan Glazer, que pren la frase de Hannah Arendt "la banalitat del mal" i ens mostra com és realment. La vida familiar del comandant del camp d'Auschwitz Rudolf Höss (Christian Friedel) i la seva dona (Sandra Hüller) és una visió de la domesticitat maleïda. Els horrors es mantenen fora de la vista, però, sobretot, no fora de l'abast. El paisatge sonor del dissenyador de so Johnnie Burn fa que els crits dels guàrdies i els trets de rifles marcant escenes de jardineria i jocs de nens. El resultat és un film imperdible per a la dècada de 2020.

Alex Garland és un visionari gestor d'apocalipsis: ho va demostrar sobradament com a guionista de '28 días después' i de la seva seqüela setmanal (per cert, filmada pel canari Juan Carlos Fresnadillo). Després de dirigir 'Ex Machina' i 'Men', ara presenta un altre escenari al límit: els Estats Units viuen immersos en una cruenta guerra civil, amb un president que ha tancat la paradeta de l'FBI i que ha comès el pecat d'actuar militarment contra civils. Un grapat de periodistes, uns desencantats i amb entusiasme els més joves, travessen el país amb Washington com a final de trajecte, amb la voluntat d'aconseguir una entrevista amb el màxim mandatari abans de que les forces rebels arribin a la Casa Blanca.

Esgarrifa veure la pel·lícula per una versemblança que, en els polaritzats temps que corren, la fa més propera a la predicció que a la distopia. Amb Kirsten Dunst com a cap de cartell, la pel·lícula compta amb Wagner Moura (el Pablo Escobar de 'Narcos') i Cailee Spaeny ('Priscilla'), en una road movie que sap combinar magníficament l'impacte de la premissa, la violència d'escenes que gelen la sang i un punt de vista narratiu que deixa marge al públic per omplir els buits que el guió no vol explicar. Una de les pel·lícules de l'any.

Aquesta no és una pel·lícula sobre Los Planetas, ens diuen. Però, una mica, sí. La cosa és que 'Segundo premio', títol de la pel·lícula i d'una de les cançons més importants de la banda, ens condueix a la Granada efervescent dels anys 90, i al moment en què el grup treballa en el disc 'Una semana en el motor de un autobús': creació i desercions, addiccions i drogues, ambicions i amistats traïdes, autodestruccions i ferides per tancar, i música que va passar a la història... Amb la col·laboració indispensable del seu codirector Pol Rodríguez, la mirada del grandíssim Isaki Lacuesta és tan revolucionària com ho van ser moltes de les cançons de Los Planetas. Sensorial, emocional, lírica, simbòlica, a estones lisèrgica, respectuosa, però mai rendida a la llegenda, si no és una pel·lícula sobre Los Planetas sí que ho és sobre l'imaginari col·lectiu sobre la banda, i sobre les llums i ombres de tota una generació.

Demi Moore torna al cinema per la porta gran amb la qual va ser guanyadora del premi a Millor Guió al passant Festival de Canes. A les ordres de la cineasta francesa Colarie Fargeat, Moore posa tota la carn a la graella en aquesta faula gore, a estones repugnant, sempre divertida, que parla del pànic al pas del temps. I més quan la protagonista pateix insuportables pressions i maltractaments pel simple fet de bufar espelmes. Com el seu personatge a la ficció, una famosíssima actriu que ha acabat com a conductora d'un programa televisiu de fitness per senyores, també Demi Moore ha patit els efectes de fer-se gran en una indústria que penalitza fonamentalment les dones que passen dels 40.

Amb tones de sang i d'humor negríssim, 'La sustancia' proposa una mena de variació femenina i feminista d''El retrat de Dorian Gray', mostrant els perills de buscar, com es diu al film, “la millor versió de tu mateixa”. Margaret Qualley (la filla d'Andie MacDowell, a la que hem vist a 'Érase una vez... en Hollywood' o a 'Kinds of kindnes's) dona una magnífica rèplica a Moore en una pel·lícula tan provocadora com eficaç en el seu potent missatge.

Podria caure en el més espantós dels ridículs, però no. Trepitja amb fermesa la corda fluixa per la qual transita des del minut u per hipnotitzar l'espectador amb una barreja aparentment impossible: amb la seva nova pel·lícula, Jacques Audiard (director de títols com 'Un profeta' i 'París, distrito 13') proposa el que defineixen com un 'narcomusical queer' que navega constantment entre la genialitat i el disbarat, mentre surt airosa de cadascun dels reptes que entoma.

La pel·lícula ressegueix la peripècia d'un poderós i temut cap d'un càrtel de la droga mexicà que decideix fer el pas que somia des de petit: Manitas del Monte s'ha sentit sempre una dona, i segresta una advocada perquè li organitzi un canvi de sexe amb la màxima discreció. Entre el corrido, l'òpera i el fulletó, Audiard omple de cançons i música aquesta trama, i ens convenç d'una tesi que podria ser discutible: la transició és també la de l'assassí sanguinari redimit i convertit en una dona que treballa per la comunitat. Quin descobriment el de la madrilenya Karla Sofía Gascón, interpretant el doble paper de narcotraficant i de benefactora de les famílies que ella mateixa havia destrossat en la seva vida anterior. Sona amb força la seva nominació a l'Oscar, que podria significar la primera d'una actriu trans.

L'acompanyen al repartiment Selena Gomez, Zoe Saldaña i Adriana Paz (guanyadores ex aequo del premi d'interpretació al Festival de Canes), i juntes contribueixen a convertir 'Emilia Pérez' en una de les incontestables pel·lícules de l'any.

Han passat dues dècades des d'aquell tast de vins cinematogràfic titulat 'Entre copes', i el cineasta Alexander Payne torna a posar un relat intimista, tendre, commovedor, en mans de Paul Giamatti (vist darrerament a '30 monedas' d'Álex de la Iglesia). L'actor es posa a la pell d'un rondinaire i antisocial professor d'història a qui obliguen a quedar-se, durant les vacances de Nadal, com a responsable d'un grapat d'alumnes que no tenen on passar-lo. Situada als anys 70, i amb un estil i un to que recorda els films de l'època, 'Los que se quedan' va rebre cinc nominacions als Oscars (i el premi a millor actriu secundària per a Da'Vine Joy Randolph).

En la monumental adaptació que el canadenc Denis Villeneuve ha assumit de l'obra de Frank Herbert, l'èpica, la poètica i la lectura política es donen la mà. Després d'una primera entrega que posava les bases i construïa els universos descrits als llibres, en aquesta segona part Villeneuve posa tota la carn a la graella. Entre cops d'estat, atacs amb nocturnitat i traïdoria, exilis obligats i gegantins cucs que viuen sota la sorra del desèrtic paisatge d'Arrakis, el protagonista segueix dubtant de si és o no un Messies que pugui salvar planetes i civilitzacions.

Amb un sentit de l'espectacle que mai es mou per paràmetres esperats, la segona entrega de 'Dune' manté en el repartiment Timothée Chalamet, Javier Bardem, Rebecca Ferguson i Zendaya. I hi suma per la causa Florence Pugh, Christopher Walken, Léa Seydoux i Austin (Elvis) Butler.

Ciencia-ficció que fuig del mainstream sense deixar d'abraçar-lo, que deixa bocabadat (també hi ha qui obre la boca per badallar, no ens enganyem), i que apunta a, si la cosa funciona, una tercera part que continuï el que la segona deixa obert.

Convertit quasi en un mem per culpa d'una carrera que sembla dissenyada pel seu pitjor enemic, Nicolas Cage ha anat construint-se una filmografia que no té cap explicació. Però entre tantes pel·lícules desastroses que han fet oblidar el talent de qui un dia va guanyar l'Oscar per 'Leaving Las Vegas' (1995), n'ha estrenat dues de bones seguides. De fet, dues de molt bones. La primera, 'Dream scenario', va arribar fa uns mesos. I ara ho fa aquesta 'Longlegs', en la que dona vida a un assassí en sèrie, controlant els seus habituals excessos malgrat un maquillatge extrem que en un altre context convidaria a passar-se de voltes.

La pel·lícula, inesperat èxit de públic als Estats Units, beu del cinema de David Fincher i, sobretot, d''El silenci dels anyells', proposant una trama asfixiant basada en la singular relació entre el criminal i una agent de l'FBI (Maika Monroe) amb una intuïció sobrenatural. Atmosfèrica i sorprenent, 'Longlegs' hauria de tornar el bo d'en Nicolas al camí que mai hauria d'haver abandonat.

Unint a 'Pretty woman' amb una 'screwball comedy' que manté una energia caòtica, Sean Baker fa una salutació gloriosa a les treballadores del sexe que no aguantarien les ximpleries d'aquest disbarat guanyador de la Palma d'Or. La magnífica Mikey Madison és l'Ani, la ballarina del club de striptease del títol (però no utilitzeu el seu nom complet), que entabana el fill de l'oligarca Ivan (Mark Eidelstein), jove, ximple i forrat de pasta només perquè ell la festegi amb els seus diners. Entra com un afer arremolinat que es descontrola amb un estil maniàticament alegre.

Carlos Marqués-Marcet ('10.000 km', 'Els dies que vindran') ha fet un musical sobre l'eutanàsia que barreja un arc dramàtic intens i commovedor, però també lluminós, amb coreografies de dansa contemporània a càrrec de La Veronal. La pel·lícula segueix la decisió ferma d'una dona (Ángela Molina) amb un càncer terminal: avançarà el seu final viatjant a una clínica de la mort a Suïssa.

El dilema moral que planteja l'eutanàsia es multiplica al film quan el seu marit (Alfredo Castro) vol seguir el mateix camí. Els vincles que són més forts que la vida, les conseqüències de decisions tan dures en l'àmbit familiar (compte amb el debut davant de les càmeres de Mònica Almirall, la filla convertida en tercer vèrtex del triangle emocional), i la dignitat, sempre la dignitat, en la vida i en la mort, són alguns dels temes que toca un film insòlit i hipnòtic. Marques-Marcet vesteix tots aquests dilemes amb sabatilles de ballet per expressar el que és impossible de dir amb paraules, i aposta per fer-ho amb imatges, moviments rítmics i música (de Maria Arnal).