Liv Ullmann a la Filmoteca

T'ho va dir Erland Josephson, quan estàveu a punt de signar els papers del divorci: som analfabets emocionals. Hem après gramàtica i àlgebra, però pel que fa als nostres sentiments som totalment ignorants. Després et va fer l'amor al terra del seu despatx. Sense pietat, però amb afecte, com ho fa un marit de debò. Liv, jo no sé quants cops he arribat a veure 'Secrets d'un matrimoni'. Els sis capítols, una vegada rere l'altra, des que el molt animal et va plantar per una gata maula de vint anys fins que us vau escapar, com dos amants furtius, a una cabana a la vora del mar. Éreu molt joves, Liv. Molt i molt joves. I, malgrat les infidelitats i les traïcions, us estimàveu.

Bergman ens va ensenyar les inclemències d'aquest món, però també ens va ensenyar que amb una llanterna màgica les coses tenen un altre aspecte. De petits vèiem 'Fanny i Alexander', i ens fascinàvem amb la història de la pobra Arabella, amb el fantasma de Hamlet i amb la mòmia de casa l'oncle Isak que, després de milers d'anys, encara respirava sota la mortalla. De més grans vam veure 'El setè segell', i 'Els combregants', i vam conèixer algunes de les més tètriques veritats de la vida. La vida que ens va canviar, Liv, quan et vam veure a 'Persona'. Eres Elisabeth Vogler, una misteriosa actriu que un dia, davant de les càmeres, va deixar de parlar. Estaves fosca, torturada i immensa.

Però d'immensa, Liv, n'has estat sempre més: vestida de blanc en aquella habitació vermell Matisse a 'Crits i murmuris', enfrontant-te a Ingrid Bergman com una fera felina a Sonata de tardor, o conduint com una maníaca suïcida amb la pota ranca pels revolts enfangats de 'Passió'. Poques han sabut aguantar un primer pla com tu, Liv. Potser Gena Rowlands borratxa com una cuba ballant 'El llac dels cignes' a 'Una dona sota la influència', potser la Falconetti fent de Joana d'Arc. També Anna Karina va tenir els seus moments. Però la febre nòrdica que tu has donat a tots i cadascun dels teus papers, Liv, això no ho hem vist en cap altra.

No sé si arribarem a conèixer la teva història al complet. L'any 2000 ens en vas explicar una part a 'Infidel', la teva tercera pel·lícula com a directora, i un dels exabruptes emocionals més grans que he vist mai. Ell es deia Bergman. Ella, Marianne, com la Marianne que interpretaves a 'Secrets d'un matrimoni'. No calia ser un geni per adonar-se'n: allò que hi descobries eren les exèquies de la teva tortuosa relació amb el gran mestre, el que et va convertir en totes aquelles dones valentes, sofertes i marcades per les fuetades de l'atzar. També vosaltres vau ser dos analfabets emocionals. Però us fèieu entendre.

El 2003 vas aparèixer a la seva última pel·lícula, 'Saraband'. Era el setè episodi de 'Secrets d'un matrimoni', trenta anys després d'aquell final a la platja, entregat a una eternitat d'amors i separacions. Tu i l'Erland us trobàveu per darrer cop, ja de grans, i us donàveu l'un a l'altra en una abraçada interminable. Bergman va morir quatre anys després. L'Erland, a principis del 2012. I mentre escric això, Liv, tu ets a Amèrica, acabant de muntar la teva adaptació de 'La senyoreta Júlia'. 'Voldria que llegissis' aquestes humils ratlles, encara que no et facin justícia, que no amaguin ni un breu esbós del que ets i has estat. Com vosaltres, sóc un analfabet. Però un analfabet que es posa als teus peus.