Michel Gondry, enfant terrible?

Costa de creure que el Michel Gondry que m'agafa el telèfon sigui el mateix Michel Gondry que va fer que Björk baixés per l'esòfag d'un ós de peluix al videoclip de 'Human behavior'. Ho hem de reconèixer, feia temps que ens havia previngut que estava en fase de canvis, però no esperàvem que fos per renegar d'aquells tubercles vestits amb gorrets i bufandetes que col·leccionava Kate Winslet a '¡Olvídate de mí!' ni del cavall de vellut de 'La ciencia del sueño'. L'enfant terrible vingut de Versalles es va fer gran de cop a finals del 2010, quan va anunciar que havia començat a entrevistar-se amb un filòsof de la branca de la ciència cognitiva que l'estava ajudant a desxifrar els seus somnis obsessius. Aquest doctor Freud de la gnoseologia era ni més ni menys que Noam Chomsky, el pare de la gramàtica generativa. "Em vaig sentir tan poca cosa quan vam tenir la primera trobada que gairebé marxo corrents amb les meves creacions de plastilina -m'explica Gondry-. Chomsky és tot un pensador, i jo, en canvi, mira...". Però aquesta serà una altra pel·lícula.

¿Gondry ha deixat de ser Gondry? Molts no se'n fan a la idea. Com Eric Spitznagel. El dia en què va entrevistar-lo per a l'Esquire li va confessar que el primer cop que va sentir a parlar de 'The We and the I' va entendre 'The wee and the eye'. Traduïda amb poca gràcia, la versió de Spitznagel seria alguna cosa així com 'El pipí i l'ull'. "Ah, sí, recordo que em digués això -respon Gondry, amb un entusiasme tirant a eixut-. Però no, no hi té res a veure. El títol parla del que som, i de com ens comportem, quan estem en grup. 'The We and the I' és l'individu enfrontat a la comunitat". L'últim que havia vist de Gondry abans d'això va ser un curtmetratge que corria per internet sobre un ratolí emprenedor que somiava obrir un saló de bellesa. La veritat és que em costa imaginar- lo considerant una pluja daurada com a tema central d'una trama, però postrat davant d'aquell inofensiu rosegador que rescatava unes tisores de les escombraries tampoc hauria dit mai que me'l trobaria en el negoci de la sociologia.

No vull fer-li la punyeta, però com que sóc com sóc he fet una llista dels elements més Gondry que he trobat mentre em mirava la pel·lícula. No són gaires. De fet, la meva llista té tres miserables punts. 1) El ghetto blaster en forma d'autobuset que va rodant per una vorera del Bronx durant els crèdits inicials, amb el 'Bust a move' de Young MC a un volum desorbitat. "Però fixa't que de seguida arriba un autobús de veritat que l'aixafa", salta Gondry, rebatent el primer dels meus exemples. Es veu que aquesta seqüència mig surreal se li va acudir fa molts anys, i la tenia en una de les seves llibretes, esperant trobar un lloc on encaixar-la. "Originàriament era un trenet de joguina ficant-se als rails d'un tren de veritat -continua-. La vaig adaptar per a l'ocasió. I ho vaig fer per dir a la gent com tu: 'mira, aquest autobuset és com el meu cinema d'abans, i me'l carrego, perquè aquesta vegada parlarem de la vida real'. Això representa el ghetto blaster".

Som dins de l'autobús. Del gran, esclar. És el darrer dia de classes abans de l'estiu, i els nanos fan l'últim trajecte escola-casa abans de començar les vacances. Aquí un nou ítem de la meva llista. 2) Si ens tenia acostumats a un univers d'adults que es comportaven com nens, podem dir que el teenager és la conciliació entre els dos extrems? "El que sé és que ha estat una manera bastant curiosa de tornar als quinze anys -m'informa-. Jo a l'edat dels xavals de 'The We and the I' era molt introvertit. No em relacionava amb ningú, però observava el comportament dels meus companys de classe, sobretot dels que anaven de mascles alfa, amb el cigarret a la boca i fent putades a tothom". Objecte d'estudi: l'adolescent en el moment més irritant del tràngol, anant des del típic outsider blanc de crítiques fins a la mala llet dels bullies.

Gondry no va convocar cap càsting. "Ho vaig veure molt clar des del principi: per més que tot fos ficció, si volia que això funcionés, tots i cadascun dels actors s'havien de conèixer d'abans -engalta-. I el més fàcil era que tots fossin companys de classe". Va començar per Manhattan, i va seguir per Brooklyn, fent ruta d'escoles públiques. A ningú li va interessar el projecte. Nota: si jo fos director d'un centre educatiu qualsevol del món i Michel Gondry, geni i figura, vingués a picar a la meva porta no hauria tingut valor de negar-me a res. Deu ser que a Nova York van sobrats d'estrelles. "No vam tenir sort fins que vam arribar a l'Actors School del Bronx, un centre juvenil de desenvolupament artístic -continua Gondry-. Vam penjar un cartell anunciant que els 40 primers a inscriure's participarien a la meva pròxima pel·lícula. I així va ser: els 40 primers a arribar són els que surten als crèdits. No en vam deixar cap fora".

Trec la traca final. 3) En aquest autobús sobrehormonat, corre de mòbil en mòbil un vídeo d'un company d'estudis que rellisca amb una pastilla de mantega. "És una de les anècdotes que em van explicar els fills de la família Chen -contesta Gondry-. Aquells dos segons de caiguda els vam anar a rodar a casa seva. I per donar-nos la benvinguda, la seva mare ens va escriure una carta molt tendra que surt en off al final de tot". De fet 'The We and the I' és pràcticament un documental. Un documental... com 'Block party'? "Mira, ja has trobat un vincle amb el meu cinema anterior", em consola Gondry. La recordeu? Any 2005. Michel Gondry s'alia amb Dave Chapell per organitzar una macrofesta a Clinton Hill i convertir-la en una pel·lícula com la que havia fet Mel Stuart amb el Wattstax Music Festival a principis dels 70. Ells, amb un ampli repertori de grups neosoul i hip-hopers convidats al sarau. Quina és la relació? "La cultura urbana -enuncia Gondry-. I el meu interès per retratar-la".

'Rebobine, por favor': Jack Black i Mos Def desmagnetitzaven tots els VHS d'un videoclub de Nova Jersey, i per reposar l'estoc de cintes es dedicaven a rodar versions homemade de pel·lícules com 'Els caçafantasmes' o algun execrable subproducte del gènere arts marcials. 'How to blow up a helicopter': la història de la filla de Steven Seagal, Ayako Fujitani, model de publicitat que havia aconseguit algun paper menor en la indústria del cinema japonès, gràcies a alguna de les entregues de 'Gamera'. També va dirigir un episodi del talk show de Jimmy Kimmel. "Però tu el que vols són mobles que es transformen en animals i núvols de cotó fluix -em retreu-. No pateixis, no hi he renunciat per sempre. Espera a la meva pròxima pel·li". Serà 'L'écume des jours', adaptació d'un text de Boris Vian amb Romain Duris de protagonista que s'estrena a França a finals d'aquest mes. Gondry diu que hi haurà plats d'espaguetis fets amb manyocs de llana. Visca!