A Jaume Balagueró li agraden els espais tancats, els edificis de l'Eixample que amaguen quelcom terrorífic. Si a la saga de [Rec] fugia dels llocs comuns del gènere amb l'ús de la càmera en mà, a Mientras duermes trenca els esquemes quan aconsegueix posar l'espectador del costat del dolent. El director juga bé les seves cartes: Luis Tosar encarna César, un porter que, a les nits, es cola a l'habitació d'una de les inquilines; Marta Etura interpreta Clara, la veïna de felicitat perenne. El contrast entre ambdós s'evidencia: César és retratat com un personatge opac, ple d'ambigüitat; Clara, en canvi, és pura lluminositat –les dues escenes en què surt ballant al seu apartament ho deixen ben clar–. El discurs queda definit: l'home anodí farà tot el possible per destruir la felicitat d'una víctima tan innocent com alegre.
En qualsevol cas, Mientras duermes no necessita cap tesi: es mou millor en el desenvolupament del terror psicològic que en la creació d'una faula. De la mateixa manera, la maldat matisada de César eclipsa les bones intencions de la suau Clara, personatge que cau pel seu propi pes, contribuint a una antipatia que serveix per convertir el porter en el protagonista ineludible del film.
César és un malvat gris, un home de perfil baix, casual, que podria ser qualsevol. Aquesta quotidianitat fa que el terror de Balagueró no necessiti grans artificis. Per això, la millor seqüència del film es resol amb pocs elements: Balagueró dilata el temps quan César roman atrapat al pis d'ella, a punt de ser descobert, mentre l'espectador desitja que el protagonista, tot i la seva maldat, se salvi. En certa manera, estem en l'univers d'El quimèric inquilí de Polanski: la violació de l'espai privat, de la llar, d'aquell lloc on en principi ens hem de sentir segurs. El joc psicològic que disposa Mientras duermes és tant el de César amb la inquilina com el de Balagueró amb l'espectador. César manipula l'apartament de la noia i hi penetra en silenci, el director ens arrossega de mica en mica a l'altre cantó del llit, al de la maquinació i la mesquinesa. Una vegada més, Jaume Balagueró firma un film que, tot i no ser rodó, aconsegueix fugir dels llocs comuns del gènere. –Violeta Kovacsics.