Les 50 millors pel·lícules catalanes de la història

Antoni Padrós (1976)

Amb una obra subversiva, irònica i iconoclasta, emparentada a l'underground nord-americà, Antoni Padrós és el més punk dels nostres cineastes, una figura singular, un anarquista amb tendència al surrealisme i amb una imaginació volcànica. Les seves pel·lícules, sempre en els marges, són un desafiament per l'espectador que s'hi atreveix. I d'entre títols com 'Lock-out' i 'L'home precís', ens quedem amb 'Shirley Temple Story' per rebentar sense contemplacions els mites de Hollywood, fent servir una premissa ben boja: la mítica nena prodigi dels anys 30 viatja a Ciutat Maragda per entrevistar-se amb el màgic d'Oz i reclamar-li el paper de Dorothy que li van donar a Judy Garland. Una marcianada d'un creador únic.

Dani de la Orden (2013)

Aquí som tan fans de Richard Curtis com en Dani de la Orden, qui, amb 24 anys, signava la seva primera pel·li, plena d'homenatges i picades d'ull a les comèdies romàntiques de sempre, fent el seu propi 'Love actually'. Històries creuades marcades per l'amor i el desamor, amb finals més o menys feliços, en un llargmetratge amb àngel que barreja costumisme, naturalitat, romanticisme, espontaneïtat i estima al gènere. Poc després, De la Orden va rodar una seqüela ('Barcelona, nit d'hivern') i, amb onze films dirigits en onze anys, no ha deixat d'aspirar a ser el nostre cineasta més prolífic.

Enrique Gato (2012)

És important reivindicar la feina ben feta. I si una producció catalana animada és capaç de plantar cara, parlant de recaptacions en taquilla, als grans monstres nord-americans, valorem-ho! Les tres parts de les aventures d'aquesta mena d'Indiana Jones per accident han fet viatjar el personatge per tot el món. La pel·lícula és simpatiquíssima, plena de picades d'ull i homenatges a la cultura popular, de Jules Verne a Tintín, i tècnicament és molt més que notable. Així que aplaudim amb les orelles un cinema per tots els públics que ens fa aixecar l'autoestima del nostre cinema.

Sara Gutiérrez Galve (2019)

La cançó de Ray Heredia que regala el títol al primer llarg de Sara Gutiérrez Galve diu: “Yo la busco y no la encuentro, la alegría de vivir”. No és casualitat que la cineasta barcelonina recorri a aquest clàssic del nou flamenc dels 90: som davant d'una pel·lícula híbrida i mestissa, a la vegada que un còctel intel·ligent de gèneres i una faula naturalista sobre els miratges de la vida urbana. Tot gira al voltant d'un personatge, Max, que comparteix pis amb l'Emma i viu en un núvol de felicitat despreocupada que els dilueix quan li comuniquen una notícia inesperada. A partir d'aquí, en Max es veurà enmig d'una nit estranya i al·lucinada, entre la realitat i el somni (quan no malson), que el porta a la recerca d'ell mateix per una Barcelona iniciàtica i espectral.

Clara Roquet (2021)

L'adolescent de casa bona que obre els ulls a la vida, i a un entorn en què, des del seu privilegi, no s'hi havia fixat. En un estiu a la Costa Brava, la protagonista de 'Libertad' troba un reflex distorsionat de si mateixa quan la filla de la cuidadora de l'àvia amb demència aterra a la casa: el xoc de cultures, el contrast de realitats, de les dues noies no impedeix que connectin i comencin una amistat singular que les transformarà per sempre. Guionista de Marques-Marcet, Elena Martín i Jaime Rosales, la debutant Clara Roquet sembla inspirar-se en el simbòlic cinema de Carlos Saura i ofereix una bella mirada a la pèrdua de la innocència, al despertar sexual però també al de la consciència de classe.

Vicente Aranda (1969)

L'avantguardista i revolucionària Escola de Barcelona en la seva plenitud. Abans d'entregar-se a ensenyar carn a les seves pel·lícules, Vicente Aranda ('Amantes', 'La pasión turca', 'Tirant lo Blanc') va rodar aquesta magnífica adaptació de ‘Bailando para Parker’, de l'asturià Gonzalo Suárez, també part de l'Escola, com a director de films com 'Ditirambo'. Teresa Gimpera, musa del moviment i també de la icònica Gauche Divine, protagonitza aquest film amb aires hitchcockians i amb un referent evident com és 'Las diabólicas', d'Henri-Georges Clouzot. Per la intrahistòria queden els esforços d'Aranda per tirar endavant el film, perquè a mig rodatge va patir un accident i va haver de dirigir mitja pel·lícula estirat en una llitera.

Ignacio Ferreras (2011)

El ja magnífic còmic de Paco Roca (Premi Nacional 2008) troba una traducció cinematogràfica a l'alçada: la tendra, molt tendra, història d'una amistat entre dos homes que comparteixen la mateixa residència per a la tercera edat: un d'ells té alzheimer, l'altre es convertirà en un company d'aventures imprescindible per no perdre l'esperança davant l'absència de futur. Intel·ligència narrativa i tot un ventall de recursos per un dels films que reivindiquen l'animació que es fa al nostre país.

Roger Gual i Julio D. Wallovits (2002)

La premissa d'aquesta pel·lícula ens sembla, 20 anys després, i gràcies al Senyor, tota una marcianada: un treballador de la sucursal espanyola d'una multinacional nord-americana aixeca una queixa davant la prohibició de fumar en les seves instal·lacions, i demana una habitació on poder fer un 'piti' de tant en tant. No us equivoqueu: 'Smoking room' no és cap apologia de les cigarretes, i sí és una mirada ferotge als universos laborals, i un retrat sense compassió de la manca de solidaritat, del campi qui pugui, del no mullar-se ni sota l'aigua, de les camarilles i de les traïcions quotidianes. Amb un repartiment fabulós (Eduard Fernández, Juan Diego, Manuel Morón, Francesc Orella), 'Smoking room' és el nostre 'Dotze homes sense pietat', sense judici però amb les mateixes punyalades per l'esquena d'aquell jurat encapçalat per Henry Fonda. Un luxe interpretatiu.

Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen (2014)

Títol clau que batejava una generació de cineastes dones arribades per revolucionar la producció de cinema en català. Nascuda com a projecte de final de grau de quatre estudiants de la Pompeu Fabra, 'Les amigues de l'Àgata' és una mirada efervescent a les obsessions, angoixes i alegries pròpies d'aquell moment de la vida en què deixem enrere l'adolescència per obrir les portes a allò que en diuen ser adult. Quatre amigues riuen, s'expliquen peripècies amoroses i sexuals, dubtes respecte al futur, alegries i tristors, s'asseuen a la gespa i fan 'botellón', es despullen emocionalment. I les cineastes ho capturen, abandonant-se a l'espontaneïtat i la veritat. La Generació Àgata obria les portes al que ara gaudim en tota la seva plenitud creativa.

Elena Trapé (2023)

Una dona que comença a assimilar un canvi radical de la seva realitat. La protagonista d''Els encantats', una descomunal Laia Costa, s'acaba de separar i veu com, per primera vegada des que va ser mare, la seva nena passarà uns dies amb el pare, allunyada d'ella. Per suportar el xoc, decideix marxar uns dies a la casa familiar de la Vall Fosca, però el canvi d'escenari no farà que s'oblidi de la seva nova vida, i haurà d’enfrontar-se als seus propis dubtes i contradiccions, i al dolor de l’absència. La lúcida mirada d'Elena Trapé ('Les distàncies', 'Blog'), i el seu risc amb la càmera, interpel·la l'espectador, siguin quines siguin les seves circumstàncies, perquè parla de coses molt reals i properes, transcendint el retrat generacional.

José Luis Font (1963)

L'única ficció que va dirigir José Luis Font, documentalista i coguionista de 'Plácido', era la història d'una família barcelonina dividida per una herència era, també, una mirada crítica a la classe burgesa catalana de la postguerra, desencantada i decadent. La pel·lícula que hauria dirigit Mar Coll si hagués viscut als anys 60. I amb Montserrat Carulla, Fernando Guillén i –atenció!– Maria Aurèlia Capmany al repartiment. Una gran precedent de 'Tres dies amb la família'.

Laura Ferrés (2023)

Històries que normalment no trobem al cinema, i formes d'explicar-les que demostren una singularitat que és un valor en si mateix. Laura Ferrés ja va captar la nostra atenció quan va ser premiada a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes amb el curt 'Los desheredados'. I el seu primer llarg continua fabulant i hibridant ficció i documental, deconstruint el costumisme més reconeixible i sacsejant el que coneixem com a cinema social. La directora aposta per una certa radicalitat formal per reflexionar sobre temes com la identitat, la soledat, la immigració, la lluita de classes, el pes de la religió, les ferides difícils de cosir, el pas del temps i l'etern retorn o el cinisme de la publicitat i, més concretament, de la publicitat en les campanyes polítiques. Molta ambició i resultats hipnòtics. I una cineasta a qui no s'ha de perdre la pista.

Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro (2020)

Indiana Jones, 'La vaquilla' de Berlanga i els zombis de George A. Romero. Afegiu-li unes gotes de les atmosferes terrorífiques a la John Carpenter i aroma a 'Els dotze del patíbul', agiteu la coctelera i gaudireu d'un festival de sang, adrenalina i riallades amb esperit de sèrie B. El sentit de l'aventura de Javi Ruiz Caldera i del seu muntador de sempre, i aquí codirector, Alberto de Toro neix als anys 80, i tota una generació de cinèfils educats a les butaques del cinema Urgel s'ho passaran pipa amb aquesta història de soldats republicans i nacionals, units per una causa comuna (acabar amb un exèrcit de morts vivents fruit d'un experiment dels nazis aliats de Franco) en plena Guerra Civil.

Mikel Gurrea (2022)

Dos arquitectes 'pijos' decideixen un canvi radical de vida quan hereten una masia a l'Empordà i una plantació d'alzines sureres, abandonant la ciutat i instal·lant-s'hi per fer-se càrrec de la lleva del suro dels arbres. La utopia de la felicitat rural, o la fantasia del pixapí, xocarà amb la crisi d'ideals i aquest progressisme de façana que amaga classisme i racisme. Mikel Gurrea protagonitzava un dels debuts més impactants dels darrers anys, traslladant en imatges la seva experiència d'un estiu a la lleva i oferint una tensa experiència sensorial, rica en textures i sons, el bosc com un personatge més al costat d'uns inspiradíssims Vicky Luengo i Pol López.

Josep Maria Forn (1967)

Abans que arribessin Fernando León de Aranoa i tots els de la seva casta, hi va haver un cinema social espanyol amb poc a envejar als estudis de Cinecittà, i Josep Maria Forn va ser un dels seus abanderats representants. En aquesta pel·lícula, amb una posició innegociable en el nostre top 10, va fer un excel·lent retrat de la vida als pobles de costa i els seus contrastats ambients: des de les galdoses llars dels immigrants andalusos que vivien de la pesca, fins a l’arribada del turisme europeu, el que va portar-nos el ‘destape’ i les sueques. Forn, per cert, signaria també dos films que expliquen la nostra història: 'Companys, procés a Catalunya' (1979) i 'El coronel Macià' (2006).

Rosa Vergés (1990)

Flamant Gaudí d'Honor 2024, la cineasta Rosa Vergés va debutar amb una exitosa comèdia romàntica juganera i sofisticada, arrelada a la millor tradició dels clàssics nord-americans. Una divertidíssima teranyina d'equívocs, peus i sabates desparellades, entrades i sortides, i bloody marys a ritme de la cançó 'Ansiedad' ('de tenerte a tu lado, musitando palabras de amor'), que va assolir un èxit insòlit en una conjuntura que no acompanyava a l'hora d'estrenar pel·lícules en català. A més a més, 'Boom Boom' destil·lava una modernitat en el dibuix de la seva protagonista, una dona mulata (mai es fa cap menció al color de la seva pell), que viu la seva sexualitat d'una manera força avançada al seu temps. Batecs d'amor i de cinema.

Fernando Trueba i Javier Mariscal (2010)

Un pianista i una cantant a la Cuba dels anys 40, les seves anades i vingudes emocionals, amor i desamor a ritme de jazz i bolero. Els dibuixos de Mariscal i el pols narratiu de Trueba fent equip en una explosió de color i sensualitat, fum i alcohol, energia i música, que va assolir la nominació als Oscar a Millor pel·lícula animada. Una experiència feliç que tots dos creadors han volgut repetir amb la recent, i també estupenda, 'Dispararon al pianista'.

Isabel Coixet (2005)

Al Cèsar el què és del Cèsar, i a la Coixet... el què és de la Coixet: la carrera de la més internacional de les nostres cineastes és incontestable, i, amb obres més reeixides que d'altres, amb 'La vida secreta de les paraules' fa un compendi d'alguns dels temes que més li interessen: gent ferida, si no trencada, soledat, escenaris hostils, secrets i silencis... Amb un repartiment d'aquí i d'allà, amb Tim Robbins i Javier Cámara, i Sarah Polley, la seva musa a 'Mi vida sin mí', la pel·lícula ens situa en una aïllada plataforma petroliera a la qual arriba una dona solitària encarregada de les cures d'un treballador que s'ha quedat cec després de patir un accident. Entre tots dos naixerà una relació que els canviarà la vida. I, a més de tot plegat, hi surt la Julie Christie! Què més voleu?

Francisco Pérez-Dolz (1963)

No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d’Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d’atracadors, estil ‘Quartet de la mort’, que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia ‘I soliti ignoti’ a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el ‘polar’ francès, n’hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l’Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

Belén Funes (2019)

La pel·li amb què vam descobrir que Greta Fernández era una actriu tan bona com el pare, l'Eduard. Tots dos repeteixen els rols que tenen a la vida real en el debut al llarg de Belén Funes, un retrat social que beu del cinema dels germans Dardenne, i que ens explica el dia a dia d'una jove al llindar de la pobresa, que mira de tirar endavant i formar una família amb el seu nadó, amb el pare del seu fill i amb el seu germà petit. I que s'enfronta a la reaparició del pare acabat de sortir de la presó. Amb una austeritat formal molt més eficaç que qualsevol sensibler truc narratiu, 'La filla d'un lladre' apunta a alguns dels mals que romanen a la nostra societat: la precarietat, la conciliació i la manca de futur de tota una part de la societat, però també a assumptes com la identitat i el pes de les herències indesitjades que rebem dels nostres pares. Moltes ganes de veure com continua la carrera de Belén Funes...

Rodrigo Cortés (2021)

Recordeu 'Pel davant i pel darrere'? Aquell vell èxit teatral escrit per Michael Frayn on érem testimonis del que un grup d'actors representa a l'escenari, però també de tot el que passa darrere les cortines, entre bambolines... Rodrigo Cortés feia servir un mecanisme narratiu similar per traslladar-nos fins al gueto de Varsòvia l’any 1942, on, en plena sanguinària ocupació nazi, i mentre els morts s'amuntegaven als carrers, la vida seguia. I el teatre també. En aquell context, els llibres d'història ens diuen que s'hi representaven obres com la que veiem a la pel·lícula: un vodevil musical que serveix per mantenir la moral d'una població atemorida. És entre les quatre parets d'un teatre que Cortés explica la història d'una companyia d'actors que mira de sobreviure i que porta fins a les últimes conseqüències allò del 'show must go on'. Narrada en temps real, i iniciada amb un brutal pla seqüència de 15 minuts, 'El amor en su lugar' combina el virtuosisme narratiu amb les emocions en una producció catalana rodada en anglès i amb actors arribats de tota Europa.

Marc Recha (1998)

“És un trencaclosques d'un tros de la vida humana”. Així la definia Marc Recha, deixant clar que, si alguna cosa ha inspirat la seva singular cinematografia (que inclou d'altres títols rellevants, com 'Petit indi' i 'Un dia perfecte per volar'), ha estat la de transmetre la veritat de la vida, encabida en un determinat paisatge. Quan, amb 'L'arbre de les cireres', la crítica internacional li va atorgar el premi FIPRESCI en ple Festival de Locarno, es va justificar per la seva “manera innovadora de conjugar reflexió i art”. L'esperit d'Abbas Kiarostami i de Robert Bresson es respirava en aquest relat familiar estructurat en cinc talls temporals al voltant de les festes de Nadal.

Jaime Rosales (2003)

Jaime Rosales va debutar amb aquest insòlit retrat del rutinari dia a dia d'un assassí en sèrie. La càmera fixa en escenes llarguíssimes, el fora de camp, les el·lipsis, els recursos visuals, la pel·lícula respira llibertat estilística, i el sempre mil·limètric Rosales hi bolca referències que van de Godard al neorealisme, qui sap si també el cine de Haneke. I Alex Brendemühl fa molta, molta, por. La pel·lícula destaparia el talent d'un 'outsider' com Rosales, que faria un (relatiu, ell mai no ha volgut formar part de la indústria) salt amb 'La soledad' (2007) i el seu ús de la pantalla partida, una segona pel·li que va estar un parell de setmanes a la cartellera, i que, després de passar sense pena ni glòria, es va reestrenar després de guanyar el Goya a Millor pel·lícula, i ho va petar.

Julio Salvador (1951)

No se li ha fet prou justícia al cinema negre barceloní dels anys 50, i a la importància que va tenir com a porta d'entrada del neorrealisme a la cinematografia espanyola. Aquesta és una bona mostra, un relat criminal més o menys arquetípic, de solidesa inqüestionable, que beu del noir americà i que suposa també un retrat d'un país que vivia la grisor de la dictadura. Rodada a peu de carrer, poques pel·lícules ofereixen una fotografia tan exacta de la Barcelona de l'època, i, més enllà d'una trama policíaca que funciona com un rellotge, veure 'Apartado de correos 1001' és sobretot una magnífica manera de veure com era la capital catalana.

Nuria Giménez (2019)

El 'found footage' troba un camí poètic insòlit en aquest experiment, que no us espanti la paraula, de la cineasta Nuria Giménez Lorang: la directora va trobar unes bobines acumulant pols a les golfes de casa del seu avi, unes filmacions casolanes que mostraven una dona de classe alta en diversos moments de la seva vida, entre els anys 40 i els 60 del segle passat. A partir d'aquí, Giménez inventa tota una història estructurada a partir del suposat diari de la dona de les imatges, convertint-la en un melodrama digne de Douglas Sirk o Todd Haynes sobre un personatge que ens obre les portes a la seva intimitat. El resultat és fascinant, com també ho és el melancòlic exercici narratiu i la reflexió que ens deixa sobre veritat o mentida, ficció i realitat. Una joia.

Pilar Palomero (2022)

Després d'una magnífica òpera prima, 'Les nenes', on hi bolcava els seus records d'adolescència, l'aragonesa Pilar Palomero, una altra representant de la boníssima feina que es fa en les escoles de cinema catalanes, va dirigir 'La maternal', o una valenta aproximació a una realitat a la qual no dediquem suficient atenció: la de les adolescents amb vides capgirades després d'un embaràs que decideixen no interrompre. Mares que ho són molt abans de ser adultes. I Palomero ofereix una mirada sensible, amb amor, tacte i màxim respecte, i posa sobre la taula temes com la hipersexualització dels més joves. I, i això és clau a la pel·lícula, les relacions entre mares i filles en els nostres dies. Una magnífica pel·lícula a ritme de trap, i d'Estopa, i amb una parella protagonista, Ángela Cervantes i la joveníssima Carla Quílez, que fa màgia.

Manuel Huerga (2006)

L'últim pres polític ajusticiat a Espanya a 'garrote vil' ha deixat un trauma que encara està per tancar. El franquisme agonitzava, però volia morir matant, i el jove Salvador Puig Antich va ser una de les moltes víctimes d'un règim assassí. Manuel Huerga, creador amb (pel nostre gust) massa poques pel·lícules al seu currículum, posava tota la carn a la graella en una ferma denúncia i un contundent al·legat contra la pena de mort, i no evitava una duríssima recreació de la mort del protagonista, a qui interpretava el catalano-berlinès Daniel Brühl. Memòria històrica necessària (l'any 2006 i, veient el que veiem cada dia, també avui), nus a la gola i cinema en majúscules.

Juan Antonio Bayona (2012)

La del tsunami, una superproducció sense precedents en una indústria catalana que anava de modesta i que aquí es disfressava de pel·li ‘made in Hollywood’, amb Ewan McGregor, Naomi Watts i un Tom Holland que no s'imaginava acabar pujant parets, protagonitzant portades arreu del món i fent-se nòvio de Zendaya. J.A. Bayona ja ho havia petat amb 'L'orfenat' i encara havia de complir el seu somni de treballar amb Steven Spielberg. Amb 'Lo imposible' ja mostrava gran part d'un talent i una visió que no ha deixat de créixer fins a arribar a la maduresa (i la cursa per l'Òscar) de 'La sociedad de la nieve'. Bayona és el nostre cineasta més internacional, i cal estar orgullosos i contents que li vagi bé.

Jaime Camino (1977)

A través de la ficció ('Las largas vacaciones del 36', 'Dragon Rapide', 'El largo invierno') i de documentals com 'Els nens de Rússia' i el que ens ocupa, el barceloní Jaime Camino va ser un dels cineastes més compromesos amb la memòria històrica. És extraordinari el document que suposa 'La vieja memoria', que, rodat poc després de la mort de Franco, trencava silencis i pors, i confrontava records de testimonis de la Guerra Civil d'un bàndol i l'altre. Camino parla amb anarquistes, comunistes, gent de dretes i falangistes; de Dolores Ibarruri a Frederica Montseny, de Gil Robles a Josep Tarradellas, de José Luis de Vilallonga a Raimundo Fernández-Cuesta. I converteix les entrevistes en converses, muntant-les de manera que sembla que els personatges dialoguen, amb un sorprenent efecte que obre el debat sobre els motius i les conseqüències de la guerra. Un documental imprescindible.

Albert Serra (2022)

El seu cinema no s’assembla al de ningú altre. Ni tan sols quan retrata personatges tan icònics com el Quixot i en Sanxo (a 'Honor de cavalleria'), els Reis Mags (a 'El cant dels ocells'), o Casanova i Dràcula (a 'Història de la meva mort'). Albert Serra ha esdevingut un creador original i provocador, obsessionat a oferir experiències úniques. I poques com la que ofereix amb 'Pacifiction', la seva obra menys críptica, que tampoc vol dir gaire cosa venint d'aquest banyolí universal, amb una mirada política sobre els mecanismes del poder, una atmosfera fantasmagòrica i a estones onírica, i una exhibició del seu protagonista, un Benoît Magimel amb un gust exquisit per les camises estampades.

Pablo Berger (2023)

Entre Pixars, Marvels i Miyazakis, que una producció catalana com 'Robot Dreams' es coli entre les nominades a l'Oscar és tota una fita que només fa que reafirmar la nostra idea: la pel·li de Pablo Berger és una joia. Basada en el còmic homònim de Sara Varon, aquesta és una faula sobre el poder de l'amistat (o de l'amor, és fàcil fer-ne lectures romàntiques) a partir de la trobada entre un gos i un robot, a una Nova York dels anys 80 habitada per animals de mil espècies. La soledat, l'hostilitat de les grans ciutats o les ruptures no desitjades són alguns dels temes que toca aquesta fantasia emocionant que suposa la primera experiència del cineasta amb l'animació. Com a la seva celebrada Blancaneu (2012), Berger aposta per explicar amb imatges i sense diàlegs, i torna a crear un univers propi i hipnòtic a ritme del 'September' d'Earth Wind & Fire.

Gonzalo Herralde (1978)

El mes de maig de 1974, un tal José Luis Cerveto Puig, vestit de negre, ganivet a la mà i unes sabates uns quants números més petites de les que acostumava a fer servir per enganyar la policia, va assassinar un matrimoni de l'alta societat barcelonina pel qui feia de xofer. Quatre anys després, Gonzalo Herralde va anar a la presó d'Osca on complia condemna, i el va entrevistar. En la línia de la mítica 'El desencanto', el cineasta barceloní va signar un relat que mirava de posar llum a la foscor i que ens permetem endevinar que forma part de la videoteca de Carles Porta.

Elena Martin (2023)

El premi de la Quinzaine des Cinéastes al Festival de Canes, i els Gaudí a Millor pel·lícula i Millor direcció no han fet més que avalar el què ja sabíem: 'Creatura' trenca tabús a cop de gosadia, però també de talent. Nascuda de tot allò que les dones porten suportant des que el món és món, aquesta història parida per Elena Martín i, en tasques de coguionista, Clara Roquet, no tem incomodar parlant sense embuts de sexualitat femenina, autodescobriment i inseguretats, plaer i culpa, cossos i vulves. Martín ja havia sorprès amb el seu debut, 'Júlia ist' (2017), però amb 'Creatura' ha fet un salt endavant que ens obliga a no perdre-li la pista.

Pere Portabella (1970)

La cosa comença amb dos col·legues, Pere Portabella i el poeta Joan Brossa, que tenien un tercer amic, el cineasta Jess Franco, a qui a principis dels 70 la Hammer va produir una singular adaptació del ‘Dràcula’ de Bram Stoker, amb Christopher Lee d’estrella de les catacumbes. Portabella i Brossa eren molt llestos, i com que tenien tanta confiança amb el seu camarada madrileny, es van plantar al rodatge d’acoblats, amb tota la barra del món, assegurant que li farien un ‘making of’. Potser només volien passar una bona estona entre taüts i estaques, però el que van gravar en aquells dies de diversió és, a hores d’ara, el millor que ha donat el cinema experimental català. Per cert, de Portabella, nom fonamental, artista avantguardista i activista polític (i productor de Saura, Ferreri i Buñuel), podríem incloure també títols com 'Umbracle', 'Pont de Varsòvia' i 'El silenci abans de Bach'.

Julio Coll (1957)

Si Quentin Tarantino expliqués que abans de rodar 'Reservoir Dogs' havia vist 'Distrito Quinto' ningú no es posaria les mans al cap. Perquè aquesta joia del cinema negre barceloní dels 50 té una premissa que s'assembla moltíssim a la de l'òpera prima del director de 'Pulp Fiction': després d'un pla que ha sortit a la perfecció, un grup de lladres es reuneixen a l'apartament on van organitzar el cop. Però un d'ells, el que s'ha quedat els diners, no arriba a temps... Amb Alberto Closas i Arturo Fernández com a protagonistes, és una miraculosa demostració de com treure partit d'un únic escenari, optimitzant les interpretacions, la força del guió, l'ús dels flashbacks i els recursos d'un cineasta a reivindicar, el gironí Julio Coll. Una pel·li, per cert, basada en l'obra teatral 'És perillós fer-se esperar', de... Josep Maria Espinàs!

Neus Ballús (2021)

El cinema social també pot ser divertit. La tesi de la Neus Ballús (autora també d'un altre film que molt bé podria ser en aquest llistat, com 'La plaga') és arriscada, perquè el gènere acostuma a anar relacionat amb tragèdies quotidianes. Però 'Sis dies corrents' aposta pels somriures sense perdre ni un gram d'eficàcia en la seva reivindicació de la classe treballadora i en el seu potent missatge integrador que assenyala els microracismes que tots plegats portem al damunt. La cineasta aposta per la lleugeresa i el costumisme per seguir una setmana de feina de tres lampistes: el joc que proposa Ballús híbrida ficció i realitat, convertint en actors a tres lampistes de veritat (compte, que els Gaudí i el prestigiós Festival de Locarno van premiar les seves “interpretacions”), posant el focus en realitats tan comunes que, massa sovint, ens passen desaparegudes. Una magnífica comèdia basada en fets reals, molt reals, i una mirada transversal i pintoresca a la societat barcelonina.

Mar Coll (2009)

Parleu amb qualsevol de les directores catalanes que ara duen la bandera del nostre cinema pels festivals d'arreu. Simón, Roquet, Ballús, Martín... totes us diran que tot plegat va començar amb Mar Coll i aquests 'Tres dies amb la família'. La vetlla i el funeral de l'avi provoca la reunió de pares i fills, aixecant les catifes perquè tota la pols acumulada surti com un vendaval. La mirada naturalista (i afrancesada) a la catalanitat aburgesada dels protagonistes que proposen Mar Coll i la seva coguionista Valentina Viso i les interpretacions de Nausicaa Bonnín i Eduard Fernández eleven un film convertit, sense cap consciència, en un punt de partida que ara en seguim gaudint.

José Luis Guerin (1997)

No, no és ‘Ordet’ de Dreyer, ni el remake d’un film de Victor Sjöström, ni cap altra joia del cinema nòrdic, encara que ho sembli. A mitjan anys 90, José Luis Guerin es va ajustar la seva inseparable boina de ‘tweed’ a la closca i va fer rumb a l’Alta Normandia, al llac Le Thuit, on va engegar una prodigiosa reflexió sobre la llum i la boira que ni Monet davant de la catedral de Rouen. Sabem que les seves feines més conegudes són posteriors, que si Guerin ha guanyat fama internacional és gràcies a ‘En construcción’, ‘En la ciudad de Sylvia’ o ‘Guest’. Però nosaltres, des d’aquí, volem reivindicar les seves primeres pel·lícules. Són meravelloses!

Jaume Balagueró i Paco Plaza (2007)

Podríem dir moltes coses de '[REC]'. Que va importar la moda de fer terror càmera a la mà a l'estil de 'El projecte de la bruixa de Blair', aprofitant-se de la mediàtica tendència de programes televisius tipus 'Españoles por el mundo' (i enfotent-se'n). Que va confirmar el talent pel gènere de dos cineastes que apuntaven boníssimes maneres. I d'una actriu, Manuela Velasco, convertida en la nostra 'scream-queen' per excel·lència. Que va convertir Javier Botet al nostre Boris Karloff. Fins i tot, que va donar molt de prestigi al cos de bombers. Però si tots la recordem en realitat és perquè, des que la vam veure, no podem caminar per l'Eixample sense tenir calfreds. I la qüestió és que '[REC]' ha acabat sent un referent i provocant mil i una imitacions. Per cert, que d'entre les seves seqüeles, ens declarem fans absoluts de '[REC] 3' i de Leti Dolera com a núvia ensangonada amb serra elèctrica.

Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d’un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d’aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l’any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

Carlos Marqués-Marcet (2019)

David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto eren parella i esperaven una nena, i Carlos Marqués-Marcet (que ja havia signat les estupendes '10.000 km' i 'Terra ferma') era el seu amic i veí. Cineasta sempre permeable a exercicis que d'altres evitarien per complexos, va proposar convertir en ficció el procés de gestació real que vivien i formar part d'un procés creatiu i cinematogràfic de més d'un any i mig. Una bogeria sobre el paper, això sí, tocada per la màgia, que va donar com a resultat el relat íntim d'un any de la vida d'uns personatges que aprenen a ser una família de tres abans de tenir temps de consolidar-se com a parella de dos.

Joaquim Jordà (2003)

Això són paraules majors. Joaquim Jordà va ser el pare del documental català, de l’Escola de Barcelona i, en els últims anys de vida, de molts joves cineastes a qui rebia com a deixebles en el seu pis del carrer de la Cera, número 23. Si el voleu conèixer de prop, mireu-vos la seva última pel·lícula, ‘Més enllà del mirall’, estrenada pòstumament, on parlava a cor obert de com va ser la seva vida després de l’embòlia que li va deixar, de seqüela, una agnòsia que el va acompanyar fins al final. Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, a gustos colors, ens quedem amb ‘De nens’, Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, ens quedem amb ‘De nens’, i, a prop estarien 'El encargo del cazador' (1990) i 'Mones com la Becky' (1999).

Ventura Pons (1978)

Si l'etiqueta 'cinema català' significa alguna cosa, Ventura Pons en va ser un dels grans responsables. Per prolífic i per defensor de la cultura i la llengua catalanes, portant al cinema les obres de noms rellevants de la literatura i la dramatúrgia del país. Però abans de films com 'Actrius' i 'Morir (o no)', el director barceloní va signar aquest documental sobre l'artista andalús José Pérez Ocaña, una de les grans figures de la contracultura d'aquella Barcelona bulliciosa de la Transició. 'Ocaña, retrat intermitent' va ser seleccionada pel Festival de Canes, que va valorar la força del personatge i les clatellades al puritanisme d'un país que mirava d'abandonar la foscor, en un film referencial pel col·lectiu LGTBIQ+.

Cesc Gay (2002)

Abansque tots plegats ho féssim a instagram, Cesc Gay va construir totauna tesi sobre qui som i com ens mostrem als altres. D'això va 'A la ciutat', o el retrat d'un grup d'amics íntims a la trentena, que es relacionen a base de silencis i secrets, de mentides o mitges veritats. Extraordinàriament escrita i dialogada, i amb una colla d'intèrprets en estat de gràcia, la pel·lícula mostrava també la Barcelona del canvi de segle, quasi hi podem trobar la secció de restaurants de Time Out en diverses de les seves escenes. I ofereix un grapat de moments pel record: aquí ens quedem amb aquell en què Eduard Fernández fa un "fins aquí" quan, sopant amb la seva dona (Vicenta N'Dongo) a Casa Leopoldo, hi apareix casualment l'amant (Pere Arquillué). O aquell altre instant en què, després de venjar-se d'una infidelitat amb una altra, el mateix Fernández escolta de Leonor Watling allò del “no em demanis el telèfon, que te'l dono”. Us confessarem que hem dubtat molt entre 'A la ciutat' i 'Ficció', el següent film de Gay. Mireu-vos-les (o remireu-les) totes dues i no en parlem més.

Francesc Betriu (1975)

Diu la llegenda que va ser la darrera pel·lícula que va veure Franco, poc abans de la seva mort. L'enyorat Paco Betriu explicava amb molta gràcia que el dictador, amb un títol com aquest, va creure que gaudiria de pura exaltació patriòtica i que probablement es va portar un ensurt espatarrant. I és que 'Furia española' també té l'honor de ser l'exemple paradigmàtic quan parlem de la censura franquista. No fa gaire, la Filmoteca va recuperar el muntatge més proper a l'original ideat per Betriu, amb els 11 minuts tallats en el seu moment. Més enllà de rècords dubtosos, és una pel·lícula sensacional, irreverent, transgressora, protagonitzada per Cassen i Mónica Randall, i que inclou sexe, futbol (el protagonista, més culer que el pal de la bandera, no dubta a interrompre el seu casament per anar al Camp Nou) i una mirada a la Barcelona lumpen, que Betriu va retratar millor que cap altre cineasta.

Bigas Luna (1978)

Feia dos anys que Bigas Luna ho havia deixat tot de banda per rodar ‘Tatuatge’, el seu debut en el llarg. Havia dimitit com a professor d’Eina i Elisava, havia renunciat a la seva primera vocació, el disseny industrial, i s’havia desentès d’aquell projecte de joventut que es deia Estudi Gris. Tot, per ser cineasta. Amb ‘Tatuatge’ li va anar prou bé, però va ser aquesta, ‘Bilbao’, la que va confirmar que el seu cop de cap no havia estat una bogeria etílica qualsevol. La pel·lícula es va poder veure a la Quinzena de Realitzadors de Canes i és, encara ara, una obra mestra.

Francisco Rovira-Beleta (1963)

Abans que Buñuel, Saura, Garci i Almodóvar fessin història del cinema espanyol, el barceloní Francisco Rovira-Beleta va portar aquesta producció catalana a les portes de l'Oscar, i va repetir poc després amb 'El amor brujo', ambdues nominades al que avui coneixem com a Millor Pel·lícula Internacional. Amb 'Los Tarantos' adaptava l'obra teatral d'Alfredo Mañas, en una versió gitana de 'Romeu i Julieta' situada al Somorrostro, i en la qual els Montesco es diuen Tarantos i els Capuleto, Zorongos. I en què es passejaven mites del flamenc com Carmen Amaya, Antonio Gades i La Singla. Ni 'West Side Story' ni Baz Luhrman i les seves anades d'olla a Verona Beach van capgirar tant Shakespeare. I és de justícia reivindicar la figura d'un creador innovador que va fer gran el nostre cinema.

Carla Simón (2022)

Amb el seu debut, 'Estiu 1993', Carla Simón va aixecar la mà i vam caure rendits a la seva mirada neta i profundament emocionant a temes com la pèrdua, el dol, i els universos infantils. La cineasta s'obria en canal parlant d'experiències pròpies, i el públic i les acadèmies van aplaudir-la i premiar-la. Diuen que la segona pel·lícula sempre és més complicada, això es multiplicava per una Simón que va superar les expectatives mantenint les virtuts del debut i pujant l'aposta amb actors no professionals. L'històric Os d'Or al Festival de Berlín va ser celebrat per la professió amb sinceritat i alegria genuïnes, perquè a banda d'un talent innegable, la Carla cau molt i molt bé. A la gent de la indústria i a nosaltres.

Agustí Villaronga (2010)

La figura de l'enyorat Agustí Villaronga es va convertir en mediàtica amb l'inesperat fenomen, no només a casa nostra, de 'Pa negre', l'adaptació de la novel·la d'Emili Teixidor que va endur-se nou Goya. Més enllà dels guardons, l'impacte d'aquest relat de postguerra (civil) des del punt de vista d'un nen s'inicia amb una primera escena inoblidable (un assassinat i un cavall llençat per un precipici) i ja no s'atura. Els universos pertorbadors de Villaronga i les seves potents mirades als monstres que ens envolten (una constant en una obra que inclou d'altres excel·lents films que molt bé podrien ser en aquest llistat, com la referencial i extraordinària 'Tras el cristal', 'El mar' i 'Incerta glòria'), fan el cim en què és, probablement, el llargmetratge més celebrat de la història del cinema català.

Isaki Lacuesta (2006-2018)

Fem una mica de trampa, perquè formen un díptic magnífic, i, funcionant per separat, juntes són monumentals. Amb 'La leyenda del tiempo', Isaki Lacuesta hibridava ficció amb eines pròpies del documental, recollia l'esperit de Camarón de la Isla i de Lorca, i dibuixava dues històries paral·leles. Una d'elles, la d'un nano gitano de San Fernando trencat per la mort del pare, es recupera, dotze anys després, amb 'Entre dos aguas'. El nen és ara un adult que ha passat per la presó, es retroba amb el seu germà i s'enfronta a la paternitat. Cal dir adeu a la innocència i als somnis, i assumir les misèries i les ferides del passat per mirar de tirar endavant. Lacuesta (amb l'Isa Campo com a imprescindible col·laboradora) ens regala dos films de bellesa aclaparadora. I sí, ens quedem amb les ganes d'afegir 'Un año, una noche' (2022) a la llista.