Orson West

Massa pel·lícules en una de sola: l’evocació pseudodocumental d’un 'western' que Orson Welles havia de rodar a la frontera d’Alacant amb Múrcia; el 'western' que un director americà roda actualment a la mateixa zona; el retorn a casa de la protagonista, Sonia Almarcha; l’aventura, gairebé stevensoniana, de tres nens en busca d’una llegenda. Totes són trames que Fran Ruvira encarna en una teranyina de carrerons sense sortida que moren en el mateix abisme: la visió fronterera del mite. 'Orson West' és estimulant i suggestiva, però en la seva obsessió per fragmentar massa el relat, per posar en relació massa ingredients a la cassola, no acaba de lligar bé la salsa. La poca traça d’alguns actors no ajuda a fer que aquesta reformulació de 'L’estat de les coses' (1982) de Wenders alci definitivament el vol, però alguns moments –la tenebrosa entrevista a Montserrat Carulla, el record que els habitants del poble tenen de Welles– són prou magistrals perquè intuïm en Ruvira un cineasta de raça. –Sergi Sánchez.