Parlem amb Ruben Östlund, el director de 'The square'

En un zoològic, no hi ha circumstància més reveladora que la de la gent que s’aplega al voltant del recinte dels micos, observant la seva falta d’inhibició, pelant plàtans i pelant-se-la sense pudor. Ens ho explica el cineasta Ruben Östlund, fent broma, i alhora creant una imatge hipotètica que ens vol desemmascarar. “Després de segles d’evolució, acabem els uns davant dels altres i som igual de primaris”, rebla. En aquesta paradoxa darwiniana se situa 'The square', una sàtira de la societat escandinava, tan avançada i creguda a la vegada, que té per protagonista el director d’un museu d’art contemporani d’Estocolm.

Seria un Jep Gambardella menys melancòlic, més narcisista, massa pagat d’ell mateix. “Com en totes les meves pel·lícules, hi ha dues característiques que entren en col·lisió, que són el costat civilitzat i ambiciós de l’home i els seus instints menys elaborats”, explica. Amb els seus fulards de seda i les ulleres gruixudes, i el seu discurs progre escrit en un despatx de disseny, s’enfronta a un cúmul de ridículs estrepitosos. “És un paio que s’esforça a encaixar en el paper d’home modern que tothom espera que faci, sota una pressió constant que l’arramba contra les cordes”, engalta el director.

The square és una paròdia despietada de l’art contemporani que s’expressa amb Síndrome de Tourette, combinada amb els dilemes personals d’un personatge que no té clares les seves prioritats. “Ser un home, avui, és interessant, perquè pertanyem a la primera generació que s’ha començat a qüestionar el rol masculí en la societat, i això ha deixat molts homes despistats”, dispara. Ja havia abordat aquesta idea en la seva cinta anterior, 'Fuerza mayor', on un pare deixava enrere la dona i els fills durant una allau de neu, per tal de salvar el cul.

Aquest cop, la fórmula és encara més extrema. “Volia crear una tensió entre allò que fa riure i allò que resulta esgarrifós”, explica. 'The square' comença quan al protagonista li roben la cartera i el mòbil, a plena llum del dia. Després segueix la pista del lladre per geolocalitzador, i arriba fins a un bloc de pisos perifèric, on es dedica a deixar cartes amenaçants a cada bústia. “És com si actués sense pensar, per pur impuls”, diu. En el fons, 'The square' ens parla d’un primat amb americana, que no es grata l’aixella però poc li falta.

I l’acompanyen altres mones. La primera és un ximpanzé que viu al dormitori d’Elisabeth Moss i es posa el seu maquillatge. La segona és un home que imita un orangutan en un sopar de gala, que s’enfila per les taules, trenca la cristalleria i s’emporta les noies estirant-les dels cabells. Aquest últim l’interpreta Terry Notary, un actor especialitzat en la captura de moviment. “El vaig descobrir en un clip promocional d’'El planeta dels simis', fent de goril·la, i em va semblar la millor encarnació del cantó salvatge de la història”, diu Östlund. És la imatge del cartell, la d’un neandertal saltant sobre la vaixella. Oh, meravella.