Paul Verhoeven: "Si arribés al fons del forat em trobaria la cara d'un vell pervers"

En una suite de l’hotel María Cristina, on s’allotgen els famosets de Sant Sebastià, Paul Verhoeven m’obre la porta amb un somriure paternal. L’instint em deia que avui me les tindria amb un individu indolent i una mica malaltís. Però no. Una amarga desconfiança em fa sospitar que aquest no és el mateix home que va fer 'El quart home', amb aquell ull regalimós que emergia lliscant del forat del pany d’una porta. Ni el del clau a la piscina de 'Showgirls', ni el del terror urbà a 'Robocop'. Ni el del màgic creuament de cames de Sharon Stone. Si més no, costa de creure. Asseguts en dues butaques de vellut, parlem d’'Elle', la seva darrera pel·lícula, una obra mestra amb Isabelle Huppert que m’ha tingut durant dues hores clavat a la butaca prement la mandíbula com qui mossega una corretja de cuir.

Es tracta de l’adaptació d’una novel·la de Philippe Djian que es titula 'Oh...'. Què és el que et va atraure del llibre?
Que és molt intel·ligent, i et posa el perill al cos des de les primeres ratlles. Aquest era el primer cop en molt de temps que algú em col·locava un text a les mans, des de Starship troopers, als anys 90, imagina’t. I em va semblar impecable, tant que per més que intentés canviar-ne l’estructura, introduir noves escenes, portar-la a un nou terreny, sempre acabava tornant al relat de Djian. Perquè Djian resol qualsevol problema narratiu d’una manera brillant.

Suposo que el fet que comencés amb una violació ja era una manera d’acostar posicions. Quin gran principi, per cert.
Gràcies. Bé, sí. Però la qüestió de la violació no era un repte. En moltes de les meves pel·lícules hi ha escenes de violació, com a 'Spetters', que és una escena d’abús homosexual que està rodada d’una manera arriscada i controvertida. O això penso. També a 'Instint bàsic' hi ha el moment en què Michael Douglas li arrenca la brusa a Jeanne Tripplehorn, i no acabes de saber si l’està forçant o no.

Crec recordar que certs col·lectius feministes no se la van prendre gaire bé, aquesta seqüència. Creus que és polèmica?
En cap cas he volgut dir mai com ha de reaccionar una dona quan l’han violada. Tampoc a 'Elle'. De fet, per mi la gràcia d’'Elle' és que com a espectador et col·loca en una situació de distància. No és que sigui un personatge simpàtic, o com a mínim a mi no m’ho sembla gens. Però tampoc no està pensat perquè t’hi identifiquis. De fet, això de la identificació és una trampa, ja ho va dir Brecht. Les pel·lícules americanes, aquelles en què hi ha un heroi, en què mires la pantalla i t’enamores de James Stewart o de Cary Grant, són un engany. Perquè el que fan és seduir l’espectador, fer que participi de la història, quan hauria de deixar sempre uns quants metres, per precaució.

Quin va ser, doncs, el repte d’'Elle'?
Parlar de les relacions entre un ecosistema de personatges. Rodar una escena com la del sopar de Nadal, en què hi ha deu o dotze individus asseguts en una taula. Ingmar Bergman ho va fer a 'Fanny i Alexander'. Woody Allen ho va fer a 'Hannah i les seves germanes. 'Barry Levinson ho va fer a 'Diner'. Però jo en canvi no m’hi havia enfrontat. Mai no havia treballat la psicologia d’un personatge complex.

No creus que Sharon Stone a 'Instint bàsic' tingui una psicologia complexa?
Té unes armes. Té l’entrecuix i té un picador de gel. A banda d’això és un personatge subordinat a l’evolució d’una trama. En canvi a 'Elle' observes els moviments d’Isabelle Huppert i et resulten completament impredictibles. De fet ella em va dir, des del principi, que no era capaç de comprendre moltes de les coses que feia el seu personatge. I fins i tot per mi és difícil. Això no m’havia passat mai abans.

Ni tan sols en les teves primeres pel·lícules, les holandeses, les que vas fer als anys 70?
Penses en algun títol en concret?

Potser 'Delicias turcas'.
Era una altra cosa. 'Delicias turcas' era una tragèdia romàntica, la història d’un amor més fort que res que acabava en la mort. I era la força d’aquest amor el que feia que els protagonistes es moguessin d’una manera desconcertant, ferotge, tan ràpida que de sobte després del coit al cotxe ell s’enganxava el membre amb la cremallera dels texans i se l’havia de desenganxar amb unes tenalles. Però la major part del temps, el que passava és que ella tenia un tumor al cap que anava creixent i que l’anava embogint. Per això es posava a cridar quan feia caca vermella després d’haver menjat remolatxa.

'Elle' comença amb soroll de trencadissa, i després hi ha un gat que es mira com un home emmascarat s’aparta del cos d’una dona. Com incideix aquest moment en la trama?
La gràcia és, justament, que en queda apartat, com si no tingués importància ni cap efecte en la vida quotidiana. I és així perquè ella refusa sentir-se victimitzada, i decideix treure-li pes al fet que un home amb passamuntanyes l’ha agredit a casa seva. Mica en mica descobrirem que hi ha un rerefons familiar, un passat, una infància i un pare que està complint una llarga condemna penitenciària. I potser podem establir un lligam entre tot això i la seva resistència a convertir-se en una víctima als ulls dels altres.

Tot i això no és ben bé una pel·lícula psicoanalítica, ni remotament freudiana, oi?
Em resisteixo a fer lectures d’aquest tipus. Si em preguntés i em preguntés i arribés al fons del forat, només em trobaria amb la cara d’un vell pervers. La meva cara.

M’agradaria parlar de religió. En aquesta pel·lícula torna a tenir-hi un paper.
Sí, pels veïns del davant, el matrimoni perfecte. Són una parella jove, tots dos ben plantats i amb una vida de prosperitat. Beneeixen la taula, escolten la missa del gall i es fan dur unes figures gegants per tenir un pessebre ben vistós.

Em feien pensar en l’estàtua de fusta de Sant Martí que troben els renegats d’'Els senyors de l’acer' quan enterren el recent nascut.
És un tema en què penso. Fa 2.000 anys que l’Església oculta crims i predica amb el dogma de la hipocresia. Però no és fins ara que això ha començat a sortir a la llum. Jo vaig escriure un llibre sobre Jesús de Natzaret, un estudi històric en què parlava de les possibles explicacions que poden tenir els miracles que diem que va obrar. L’Església ha construït el seu poder sobre una mentida, com qui amaga un secret al soterrani.

Anem de la religió a la realitat augmentada. T’agraden els videojocs?
Bé, m’interessen, diguem-ho així. A la novel·la de Philippe Djian, el personatge que interpreta Isabelle Huppert era una productora que treballava amb guions per a televisió i cinema. I funcionava. Però quan pensàvem com adaptar-ho la idea em resultava avorrida. No tenia ganes de fer una pel·lícula que a dins tingués una altra pel·lícula. Ja s’ha fet moltes vegades, i al final hauria quedat tot en un joc de diàlegs sense cap interès. Jo volia alguna cosa que es pogués visualitzar, alguna cosa gràfica que enriquís les imatges.

Fa uns anys, després d’'El llibre negre', vas dir que volies fer una pel·lícula a partir d’un videojoc que se situava durant la Primera Guerra Mundial. Casualitat?
Són idees que tinc, sí. 'El llibre negre' és una pel·lícula que passa durant la invasió nazi a Holanda, i estava en aquesta tònica. Però la idea que a 'Elle' convertíssim la protagonista en la directora general d’una marca de videojocs va ser cosa de la meva filla. I em va semblar una pensada brillant i perversa. I vam començar a desenvolupar un videojoc que anés bé amb la narració.

I en aquest videojoc tenim una criatura amb una cua fàl·lica que perfora una dona que gemega com si tingués un orgasme.
He de dir que aquest videojoc, que és fictici, és la suma de dos videojocs reals. No podíem gastar-nos milions de dòlars en desenvolupar un nou grafisme, així que vam sumar elements de dues produccions diferents. D’una banda el monstre, de l’altra l’amazona. I li vam donar aquest accent pornogràfic que ajuda a subratllar el moment de la violació, que es va repetint en forma de flashbacks durant tota la pel·lícula.

Jo m’ho havia pres més aviat com un territori de fantasia i desig extrem. De fet, fins i tot la violació, a estones, té més a veure amb un somni humit que amb un record traumàtic, oi?
No en volia fer un drama. Per això al principi quan volíem fer la pel·lícula als Estats Units moltes actrius conegudes van rebutjar el paper. No es volien posar en aquesta situació que els resultava compromesa. I vam haver de tornar a Europa, a França, al país on havia estat escrit el llibre. I aquí hi havia la Isabelle esperant-nos.

I pel que fa a l’assetjament de les fantasies?
Bé, això prefereixo no plantejar-m’ho gaire, tampoc. Per mi la violència és un estat natural del món i de l’individu, des que era petit. Em vaig criar a Holanda als anys 40, durant la guerra. I fent pel·lícules a Amèrica vaig veure un altre tipus de violència, en estat salvatge. D’això parlava 'Showgirls'. Però en última instància, l’explicació és que tinc una ment mig malalta.