Un monstruo viene a verme
Foto: 'Un monstruo viene a verme'
Foto: 'Un monstruo viene a verme'

Queixes i desitjos per a la nit dels Gaudí

Aquest diumenge al vespre tindrà lloc la gala dels premis del cinema català. Repassem les pel·lícules que acumulen més nominacions

Publicitat

Aquest diumenge, a les 21 h, se celebra la novena edició dels Gaudí, enunciada als quatre vents com la nit del cine català. Bruno Oro farà de mestre de cerimònies, just un any després que Rossy de Palma –la presentadora més irreverent, disruptiva i, com a conseqüència, polèmica que ha tingut mai cap gala a Catalunya–. Hi veurem vestits llargs arrossegant-se per la catifa vermella, Isona Passola comparant-se amb Michelle Obama en el seu discurs triomfal de rigor i algun número musical dels que ens fan la vetllada entretinguda. Sí, tot això està molt bé. Però toca posar-se en guàrdia, i deixar de banda el glamur acomplexat per parlar de les pel·lícules. I aquí ve el plany. Les vuit edicions precedents ens han ensenyat que els Gaudí tendeixen a premiar productes amb aspiracions de 'blockbuster', o si més no amb una certa ambició comercial i carents de personalitat. Potser el cas més alarmant va ser l'any en què 'Rastres de sàndal' va ser guardonada com la Millor pel·lícula, en detriment d'un cine d'autor que bé ens caldria protegir.

Sempre ens venem al millor postor

És com el que explicava el gran Berlanga a 'Bienvenido, Mr. Mashall'. Ara que J.A. Bayona està treballant amb Spielberg en la nova entrega del 'reboot' de 'Jurassic Park' sembla impensable que la indústria catalana no es rendeixi als seus peus. Tot i això, 'Un monstre em ve a veure' no és més que un producte de bona factura, amb efectes especials, tres escenes d’animació precioses i Sigourney Weaver fent-hi d’àvia rància. Però la nostra benaurada Acadèmia del Cinema no és bona amiga del risc. I fer-li la cort al gegant ianqui pot resultar massa temptador.

Ningú no és profeta a casa seva

Aquest any, els Gaudí tenen l’ocasió de premiar l’última obra mestra del cineasta banyolí Albert Serra, 'La mort de Lluís XIV', una crònica putrefacta i asfixiant de l’agonia del Rei Sol. Llàstima que els precedents no juguin al seu favor: l’anterior pel·lícula d’Albert Serra, la increïble 'Història de la meva mort', només es va endur un trist Gaudí al millor vestuari. De fet, ni tan sols estava nominada en les principals categories, i això que mesos abans havia guanyat el Lleopard d’Or al festival de Locarno. Queda clar que ningú no és profeta a la seva terra.
Publicitat

Un que va començar des de baix

Contra tot pronòstic, per a Marc Crehuet, el panorama no pinta malament. 'El rei borni' acumula vuit nominacions, i molts punts que si més no els seus actors rebin un xic de ferralla. Seria un bonic homenatge al seu passat teatral. Recordem-ho, 'El rei borni' va néixer com una obra de teatre, que es va començar a representar per a un públic reduït a la sala Flyhard de Sants. Va tenir tant d’èxit que la van portar de gira per escenaris de més eslora, i fins i tot es va estrenar a Madrid com 'El rey tuerto'. Que se’n rodés la pel·lícula ja va ser una mena de miracle.

No deixem perdre l'ocasió d'or

Entre moltes altres coses, 'Pa negre' ens va ensenyar que pot existir un cine català comercial i de qualitat, que combini la marca d’autor amb una certa ambició de taquilla. 'La propera pell', la pel·lícula d’Isaki Lacuesta (a la foto) i Isa Campo, podria respondre  al mateix patró. És un 'thriller' gèlid, rodat a l’estació d’esquí de Formigal en temporada baixa, en l’època en què les telecadires pugen i baixen buides, en què la boira no deixa veure res. Una cinta inquietant i molt ben filmada que podria fer-se amb els premis importants. Seria de justícia.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat