En una de les escenes del primer '[Rec]', Plaza i Balagueró feien una pausa de gore per endinsar-se tímidament en el terreny de la comèdia. L’escena els servia per presentar els personatges de la comunitat de veïns, però també per evocar, amb molta ironia, les típiques declaracions de televisió recollides al carrer: una mare parla constantment quan en realitat estan entrevistant la seva filla, un home carrega contra els xinesos perquè creu que no l’estan gravant... L’humor s’infiltrava en una pel·lícula que va passar a la història per l’ús de la càmera en mà i per la seva capacitat de crear un imaginari propi en el marc del terror.
L’edifici de l’Eixample de les dues primeres parts de '[Rec]', la misteriosa nena de Medeiros, la reportera interpretada per Manuela Velasco i la càmera de vídeo integrada en la narració eren icones imprescindibles de la saga. Ara, Paco Plaza trenca amb tot això: l’acció té lloc en una masia i l’heroïna és una núvia vestida de blanc.
Tot comença de la mà de les càmeres que porten els encarregats de realitzar el vídeo del casament entre Koldo i Clara. La ruptura definitiva amb el passat arriba just abans que s’imprimeixi el títol del film, quan la boda ja ha passat de ser una festa idíl·lica a un bany de sang: Koldo exigeix a un dels càmeres que apagui l’aparell, sorprès que encara vulgui gravar quan acaben de presenciar la transformació de gairebé tots els comensals. Per si no quedava clar que Plaza vol canviar les regles del joc, l’últim pla abans del títol és amb la càmera al terra. I Koldo l’aixafa amb ràbia fins a trencar-la: adéu a la càmera en mà dels personatges, adéu a aquell “grava-ho tot” de Manuela Velasco, i benvinguda una narració calculada i una textura cuidada.
A partir d’aquí, Plaza ha construït una pel·lícula que s’endinsa, de ple, en l’humor passat de voltes, i que treballa sobre una premissa tan clàssica com bonica, la dels dos enamorats que lluiten per retrobar-se entre una legió d’infectats. La comèdia ja no és un oasi en el terror sinó que ocupa un lloc privilegiat. Plaza ha dinamitat els fonaments i ha creat una mítica pròpia: un heroi vestit de Sant Jordi, una núvia amb serra elèctrica en mà i un gust insaciable tant per la sang com pel riure. –Violeta Kovacsics.