Stopped on track

Melodrama desdramatitzat o tragèdia exagerada? El darrer film d’Andreas Dresen, el dofí de l’Escola de Berlín, utilitza el càncer com a tema per fer una doble jugada. D’una banda no estalvia res, ni el curs de la malaltia, ni el deteriorament del cos, ni els vòmits. D’una altra, ho vol filmar tot amb una impassibilitat absoluta, evitant qualsevol temptació sentimental. De vegades, la tensió entre aquestes dues vies resulta equívoca, i la sobrietat, paradoxalment, dóna lloc a una dubtosa poesia nihilista que alhora es recrea en l’entorn familiar i quotidià –l’hivern, el Nadal com a contrapunt de la imminència de la mort–. D’altres, però, hi ha una pintura de la soledat del malalt que, en la seva immediatesa, resulta commovedora sense arribar a fregar mai l’autocompassió. Entre la pornografia dels sentiments i una visió despietada de l’absurd existencial, 'Stopped on track' desafia qualsevol classificació possible: ens sembli bona o dolenta, aquest és una pel·lícula lliure. –Carlos Losilla.