The deep blue sea

Alhora un melodrama clàssic i la seva desconstrucció, 'The deep blue sea' mai no deixa de banda l’emotivitat, per molt que el trencaclosques estructural que proposa l’apropi més a Alain Resnais que a Douglas Sirk. En aquest sentit, és també el cim de l’obra de Terence Davies, la seva proposta més equilibrada i densa, més enllà de la memòria evocada a 'El llarg dia s’acaba' o de l’apassionant transfiguració literària de 'La casa de l’alegria'. Una dona a punt del suïcidar-se i la sordidesa d’un triangle amorós al Londres de la postguerra són suficients per engegar un giravolt d’imatges que barregen passat i present, que semblen sorgir del cap de la protagonista, Hester –gran Rachel Weisz–, per poder posar en peu un univers barroc, excessiu, però també sempre contingut per una 'mise en scène' d’inusual rigor. Exploració d’una ànima turmentada, renovació del gènere, experiment formal, 'The deep blue sea' és un pou sense fons: com més ens endinsem en les seves aigües, més misteris hi apareixen. –Carlos Losilla.