Els dos únics exteriors d'Un déu salvatge corresponen al pròleg i a l'epíleg que emmarca, amb signes d'exclamació, el discret desencant de la petita burgesia novaiorquesa, obcecada a defensar-se del declivi de la civilització occidental quan els seus cadells prefereixen resoldre els problemes a cops abans que dialogant com a bons ciutadans. Són dos plans generals que, a la manera del final de Caché (2005), intenten fer-nos forçar la vista per esbrinar la clau de l'enigma. Però, a diferència de Haneke, per a Polanski tot és a la superfície: el misteri de la misèria humana és que no té misteri.
No és difícil entendre què li va interessar al director d'El quimèric inquilí de l'obra de Yasmina Reza. Polanski aprofita per burlar-se dels prejudicis d'una societat que es creu més liberal del que realment és, emparant-se en la gramàtica de la correcció política. Els pares d'un nen que ha pegat a un company d'escola són convidats pels pares de la víctima a llimar asprors i a prendre mesures, sempre pensant en el bé de la comunitat. Després de vuitanta minuts escassos, a l'apartament on es reuneixen només queden les restes del naufragi: els somriures tensos s'han esvaït, les flors s'han esclafat i s'olora una poderosa aroma de vòmit en l'ambient. No es pot acusar Polanski d'haver posat el pilot automàtic. Tancats en un sol ambient, incapaços de trencar el seu empresonament provisional (és òbvia la divertida referència a El ángel exterminador), aquests personatges se situen a les quatre cantonades d'un ring on les paraules reboten i creen una teranyina llefiscosa que els enfonsa cada vegada més en el seu egoisme.
Polanski no fa teatre filmat: mesura la longitud d'ona de l'angle de la càmera, calibra les dimensions de l'enquadrament segons una escala d'allò més expressiva i controla la velocitat del muntatge per atropellar els arguments, fent que cada gest, cada trucada de mòbil agafada a l'atzar, cada mutis i cada atac d'histèria tinguin el seu paper en una peça musical que funciona a cop de metrònom. Sembla que Polanski s'ho ha passat tan bé dirigint-la com els actors interpretant-la: Jodie Foster lluita contra un personatge antipàtic, però tant Kate Winslet (mítica la seva indigestió) com John C. Reilly i el gran Christoph Waltz estan magnífics. –Sergi Sánchez
.