7 raons per veure 'Mala sangre'

Som al 1984, al Festival de Canes, i a les terrasses de la Croisette només es parla d'un jove cineasta que acaba de presentar la seva primera pel·lícula, 'Boy meets girl'. Té partidaris i detractors, però tothom que l'ha vista està d'acord que el film en qüestió és bèstia com una cullerada de xili picant. Serge Daney, un dels dinousaures de la cinefília francesa, ara ja mort, escriu això: "hem vist néixer el nou Rimbaud". El cineasta de marres és Leos Carax, i sembla que es pren les paraules de Daney al peu de la lletra. Dos anys després estrena la seva segona pel·lícula, 'Mala sangre', que deu el seu títol a un dels epígrafs d''Una temporada a l'infern'. El seu estil líric és igual de torbador.

És una escena emblemàtica. A la ràdio comença a sonar el 'Modern love' de David Bowie i Denis Lavant, com si li bullissin les plantes dels peus, surt disparat carrer avall trotant com un poltre amb urticària, esperitat, fent bots i clavant coces a tort i a dret igual que si tingués un dimoni dins el cos, fotent-se cops de puny a l'estómac, entre espasme i espasme. D'aquesta manera va desafiar l'elegància estètica del musical clàssic. On queden els temps de Fred Astaire? Què se n'ha fet d'aquells amables botets de Bobby Van a 'Downtown girl'? Greta Gerwig va parodiar aquesta escena a 'Frances Ha' de Noah Baumbach. Mateixa cançó, mateixos passos. És el que passa amb els clàssics: són una contínua font d'inspiració.

El més preciós que s'ha dit de 'Mala sangre' és que es tracta d'un poema d'amor amb una ambientació de ciència-ficció. El terra s'està reescalfant, l'asfalt és una torradora. Si t'hi caigués un ou es ferraria a l'instant. I, en una París roent, Denis Lavant coneix Juliette Binoche dalt d'un autobús. Tocats pels excessos de l''amour fou', ingenu i patològic, s'entreguen a una passió clandestina que els porta a embetumar-se amb escuma d'afaitar, llançar-se amb paracaiguda i muntar amb una 'scooter' creuant els carrers d'una ciutat que crema com la Roma de Neró. Quatre anys després, Denis Lavant i Juliette Binoche es retrobarien, sota les ordres de Carax, a 'Els amants del Pont Neuf'.

A principis dels 90, un altre teòric francès, Jacques Aumont, va publicar un assaig titulat 'El rostre en el cinema'. En un dels últims capítols deia, literalment, "el rostre ha mort". I per il·lustrar-ho parlava d'un dels moments més tensos de 'Mala sangre', l'escena de la baralla entre Lavant i Michel Piccolí, que va més o menys així: tots dos, despullats de cintura en amunt, comencen a clavar-se mastegots i rodolen una mica per terra, fins que s'aixafen sobre el vidre d'una finestra. Se'ls deformen les cares, igual que dues espelmes desfent-se sota la calor de la flama, com si en comptes de pell tinguessin plastilina, i es converteixen en un embolic de carn, dents i orelles, imantades com els tentacles d'un pop dins d'una peixera.

Però no tot el que hi veureu és de rigorosa novetat. Leos Carax recupera una tradició de llarg recorregut en el cine francès, que va des d''Al final de l'escapada' de Jean-Luc Godard fins a 'El cercle vermell' de Jean-Pierre Melville: la del gènere negre, o allò que per ser més exactes s'anomena 'polar'. 'Mala sangre' comença amb l'assassinat d'un home, que és empentat a traïció a les vies del metro. Us hem parlat d'amor, però en el fons tracta d'una banda de gàngsters que es troben en un amagatall rònec, de parets esquerdades, entre feixos de bitllets verds com fulles d'enciam i pistoles. Més d'un aquí rebrà un tret entre cella i cella. Més d'un aquí trobarà la mort.

Tenia 24 anys quan Serge Daney el va comparar amb Rimbaud. I, com Rimbaud, arribat a certa edat va desaparèixer del món. El 1999 va dirigir 'Pola X', amb Catherine Deneuve, i després va ser com si la terra se l'hagués empassat. O gairebé. Cap al 2007 va fer una breu aparició en el film d'Harmony Korine 'Mr. Lonely', una pel·lícula molt boja on hi havia un nano que feia de doble de Michael Jackson i una monja voladora caiguda d'un helicòpter en plena jungla. Carax sempre ha estat un personatge misteriós. Amb prou feines concedeix entrevistes, ni explica res de la seva vida. Per això 'Mala sangre' és important, perquè es diu que és una història una mica autobiogràfica.

El protagonista, interpretat per Denis Lavant, es diu Alex, com es deia Alex el personatge que Lavant interpretava a 'Boy meets girl' i a 'Els amants del Pont Neuf'. Alguna cosa va passar molts anys després, quan Carax va tornar al redol després del seu temps de silenci amb 'Holy motors'. Denis Lavant li tornava a fer de protagonista –com oblidar aquell moment mític en què llepava l'aixella d'Eva Mendes a les calavagueres del Père Lachaise?–, però aquesta vegada no es deia Alex, sinó Oscar. Sembla una anècdota, oi? La cosa es complica si us diem que 'Leos', en realitat, és una contracció d'aquests dos noms, Alex Oscar. No hi ha dubte que, en tots dos casos, es tracta d'un 'alter ego' del director. Per què aquest canvi? Anem al cine, i preguntem-nos-ho tots.