Cinema subaquàtic: les millors pel·lícules que passen sota l'aigua

Als jardins de Montreuil, en un mític hivernacle que Martin Scorsese va intentar reconstruir a 'La invención de Hugo', Georges Méliès va fer màgia. És aquí on l'home va trepitjar per primer cop la lluna! L'any 1907, en aquest castellet de vidre que va fer història, Méliès va firmar la primera adaptació de la novel·la de Jules Verne '20.000 llegües de viatge submarí'. Amb peixeres, politges i una mica de paper maixé va construir un univers submarí amb pops tentaculats i sirenes que faria tremolar els taurons de l'Aquari.

Us recordeu d''Els snorkels'? Eren petits i viscosos, i semblaven la simbiosi perfecta entre un musclo i un barrufet. Vivien al fons de l'aigua. I ves que no es creuessin els tripulants del 'Belafonte', aquest submarí groc que Wes Anderson va construir per a 'Life aquatic', una pel·lícula amfíbia amb Bill Murray, Anjelica Huston i altres tritons. Tractava d'un oceanògraf que volia venjar-se d'un tauró feréstec, i el més divertit de tot és que era un homenatge encobert –o era una paròdia extravagant?– a Jacques-Yves Cousteau, i a la seva nau, el famós 'Calypso'.

Recent arribada de les boires del nord d'Irlanda, terra de fars, gaites i vaixells extraviats, aquí teniu una forquillada de mitologia celta –fotis, reverenciat Neptú!–. El que veieu en aquesta il·lustració és una 'selkie', una fada amb un abric màgic que de nit es transforma en foca i dorm entre coralls al fons de l'oceà. L'animador Tomm Moore, que ja havia utilitzat les llegendes folklòriques a la seva primera pel·lícula, 'Brendan i el secret de Kells', dobla l'aposta a 'La canción del mar'. Un mite mariner que us farà udolar com un nen de teta.

En el fons, les 'selikes' són sirenes, una invenció dels navegants que volien pensar que si el seu vaixell patia un naufragi apareixerien unes criatures aquàtiques que els rescatarien i els durien fins la costa, com dofins. L'única diferència és que en comptes de cua de lluç, les 'selkies' tenen cos de lleó marí. Però llegiu el relat de Hans Christian Andersen, 'La gent del mar'. I, si us queda una mica d'esperit vuitanter, torneu a veure 'La sireneta' de Disney, amb la seva cabellera pèl-roja, el peixet tigrat i aquell cranc amb accent llatí que es deia Sebastián. Unda da sea!

Però Tomm Moore no pensava en 'La sireneta' de Disney, sinó en la 'Ponyo' del mestre Miyazaki, un dels grans treballs de l'estudi Ghibli. És la versió contemporània del conte d'Andersen, la història d'aquella criatura que era mig dona i mig sardina, i que tenia tantes ganes de viure entre les persones que va deixar que li partissin la cua per la meitat, amb un ganivet, i l'hi convertissin en dues cames. La fantasia nipona de Miyazaki és menys gore, més apta per a nens. Però a Tomm Moore li agradaven les seves inclinacions cap a la religió 'shinto', que connecta els personatges amb la natura. Bon dia, Pocahontas!

De l'anime als experiments de Man Ray, rata de laboratori visual, que va fer alguns dels exercicis més tronats amb el cel·luloide que s'han vist mai. Com aquest. D'inspiracions líriques i una textura manifestament surrealista, 'L'estrella de mar' és l'adaptació d'un poema de Robert Desnos que parla d'una societat submarina. Els seus habitants no utilitzen neoprens ni bombes d'oxigen, i no tenen ni escates ni closca marisquera. Però com veieu estan remullats com granotes sota els nenúfars. Com els devia aconseguir, aquests efectes aigualits, l'any 1928?

A aquestes altures ja deveu saber que sota l'aigua hi ha tresors. Si no pregunteu-ho a en Tintín, que es va haver d'encabir en un bòlit aquàtic amb forma de tintorera per trobar el botí de Rackham el Roig. Però avui no parlarem de joies ni quartos. Mireu aquesta fotografia. És de 'L'Atalante', de Jean Vigo. I el que hi veieu és Jean Dasté, un enamorat que ha perdut la seva princesa. S'acaba de capbussar al riu per trobar, en les profunditats, la imatge de la seva dona. Aquí, com un miratge, embolicada en el vestit de núvia, se li comença a aparèixer. Llamp de rellamp!

Des de la mort de Robin Williams ja hem girat algunes pàgines de calendari. Però les nostres ganes de fer-li homenatge encara no estan saciades. A 'Hook', aquella pel·lícula en què Steven Spielberg ens va dir que Peter Pann s'havia fet vell –no és fins ara, amb 27 anys, que m'adono de com de terrible sona això–, va caure a l'aigua com un sac de patates, igual que si li haguessin posat un calçat de formigó, i es va trobar unes boniques sirenes amb el cabell tintat de colors elèctrics. Per torns, li van anar fotent uns morrejos siderals que per a molts xavals de l'època van suposar el despertar de la libido.

No tan procaç però bastant més perspicaç, aquí teniu l'aportació de Sofia Coppola. Vagi per davant que la pel·lícula em sembla una castanya, i que d'aigua no n'hi ha gaire. Només en aquesta escena d'antologia en què Stephen Dorff i Elle Fanning es posen el banyador i se'n van a fer el mico a la piscina. I com que no són d'eixe món no necessiten respirar i es passen un quart d'hora fent veure que prenen te i mengen pastetes de can Mauri submergits. Si Mary Poppins va berenar al sostre, per què ells no ho podien fer sota l'aigua?

Anem a afegir un xic de bitxo a l'estofat. Hem limitat la quota de pel·lícules de catàstrofe, així que en aquesta llista no apareixen ni 'L'aventura del Posseidó' ni els 'Nàufrags' d'Alfred Hitchcock ni 'La vida de Pi'. Però calia un submarí una mica menys psicotròpic que el de 'Life aquatic', i tot i que hem estat temptats de posar 'El cuïrassat Potemkin' d'Eisenstein hem acabat decidint-nos per 'El submarino'. Fum, bombes de pressió, motors plens d'òxid, alguna fuïta i uns quants mascles amb el pit emmoquetat dels que ho resolen tot. La veus i et vénen ganes de fer 'body pump'.