El cine de Vicente Aranda en 7 imatges de sexe i provoació

Més d'un sentiria una tremolor cupídia a la bragueta quan l'any 1980 Victoria Abril es va banyar al mar amb aquelles calcetes daurades que brillaven sota la llum del sol. "Encara que me les volgués treure, no puc: estan enganxades", deia. De tots els records que ens ha deixat el cine de Vicente Aranda, aquest és el més eròtic, i mira que hi ha per triar i remenar. És l'adaptació d'una novel·la de Juan Marsé sobre un exfalangista i la seva llicenciosa nebodeta, que es passeja amb una tovalloleta blava ensenyant cuixada i pitrera. Comença com una sàtira política de l'Espanya de la Transició i acaba com una salmòdia d'entrecuix xop.

Venien les sueques, Massiel guanyava a Eurovisión i Aranda escandalitzava la tisorada censora, fent caure el monocle del puritanet catòlic de torn. 'La novia ensangrentada' era porca fins a fer esclatar els 'dos rombos' de la catalogació de l'horari protegit. Un viatge de noces, una núvia verge que comença a notar que li tiba la lligacama, i un castell com el del comte Dràcula on hi ha unes quantes vampires multiorgàsmiques que s'escorren com qui diu 'd'oca a oca i tiro perquè em toca'. 'Softporn' lèsbic amb mamelles i llepades, i una bona ruixada de sang ataronjada, línia Titanlux, per fer l'espectacle encara més salvatge.

Va passar a la història com la pel·lícula en què Jorge Sanz es va ficar un mocador rosa pel forat del cul. És curiós, mai no va ser un nano gaire agraciat, però a principis dels 90 el cine espanyol el va convertir en una mena de Casanova que es follava tot el que belluga. Recordeu-lo a 'Belle époque', de Fernando Trueba! Vicente Aranda el va ajudar a forjar tan mala reputació. Potser direu que l'argument d'aquesta pel·lícula no era gran cosa: el clàssic triangle amorós entre un xaval amb el penis infatigable, una senyora entrenada que es passeja en negligé i una pobra xiqueta que va acabar amb una ganivetada a l'estómac. Però ai, el mocadoret...

Molt abans de les collonades d'E.L. James, els de la pàtria ibèrica ja teníem moltes ganes de cremar els sostens. D'aquí ve l'auge de la novel·la eròtica als anys 70 i 80. Amb l'arribada dels 90, Juan Marsé publica 'El amante bilingüe', un relat molt carnívor, sobre un home que enxampava la seva dona cavalcant sobre la pelvis d'un altre individu. Defallit, se n'anava a voltar pel carrer fins que li esclatava un còctel molotov als morros i quedava desfigurat. I aprofitava el seu nou aspecte per ficar-se al llit de la seva muller infidel sota una falsa identitat. Aranda la va portar el cinema. El paio era Imanol Arias, l'Antonio Alcántara de 'Cuéntame', amb un pegat a l'ull que feia venir dentera.

La menys lluïda de totes les pel·lícules d'Aranda és, curiosament, la que més sovint es passa a la tele, potser perquè la quota pornogràfica era quasi inexistent, o si més no poc digna del seu executor. Apta per a tots els públics i un xic massa pamfletària com per merèixer el bombo i plateret amb què sempre se n'ha parlat. Però tenia un gran moment, al principi, quan Ariadna Gil arribava a un bordell de prostitutes anarquistes que es protegien sota l'esguard d'una imatge del Sagrat Cor a la porta. En cas que algú demanés, es farien passar per monges. I si no, mocador, gorra i a les barricades!

No us posarem el nu integral de Bibí Anderssen. Ni tan sols el glosarem. Ens limitarem a rememorar la cara que feia Victoria Abril quan el veia, en un club de 'striptease' de la Barcelona marinera, i es quedava encantada com si se li hagués aparegut l'esperit sant. La musa de l'Aranda interpretava un noi de 17 anys, en José María, que en plena crisi d'identitat, després d'haver deixat els estudis, decidia convertir-se en María José. Es diu molt dels transvestits d'Almodóvar, la cara més exportada de la Moguda Madrilenya. Però el que va fer Aranda als anys 70 era de traca i mocador. En aquest sentit, ell i Bigas Luna van fotre la panderetada major.

I acabem amb una imatge de joventut, la de la segona pel·lícula de Vicente Aranda, després de 'Brillante porvenir'. L'aventura estava entre el Galdós de 'El crimen de la calle Fuencarral' i el Hitchcock de 'Frenesí'. Estava ambientada als baixos fons de Barcelona, bosc de crim i pecat, de la fauna 'lumpen' dels suburbis, una selva sense moral ni beatitud. Hi havia assassins mascles i unes valquíries desemparades que s'hi entreguen de cames obertes. Va ser trencadora, va marcar una època, i tot i que ara la tinguem una mica oblidada convindria repescar-la. Per ell, per la memòria de l'Aranda, que ens ha fet a tots una mica més lliures.