Entrevistem Wim Wenders, el capellà rocker

Mira endavant, com un predicador conquerint Terra Santa, assegut amb rectitud teutona, mentre llepa les restes consumides d’una xocolatina amb praliné. Sempre he sentit dir que en els orígens Wim Wenders volia ser capellà, i que va acabar plantant l’hàbit perquè li agradava massa el rock. A punt de fer la setantena, Wenders parla amb la paciència d’un sacerdot quan dóna el perdó. Les nostres sales estan a punt d’estrenar 'Todo saldrá bien', que és la seva última pel·lícula, el primer melodrama de la història del cine rodat en 3D. La idea em contraria.

Sembla que el 3D et té atrapat des que vas fer el documental sobre Pina Bausch. Per què?
És l’antítesi del maquillatge. En el 3D no hi ha trampa. Detecta tota la veritat. Quan rodava Pina el que volia era filmar les coreografies i que quedessin tan espectaculars com quan vaig veure 'Café Müller' als anys 80. Volia experimentar, a veure què passava. I el que em vaig trobar, per sorpresa, van ser els ulls dels ballarins. Uns ulls com mai no els havia vist.

Aleshores, el 3D té poder?
Sí. El 3D pot veure l’interior de l’ànima. Però la gent no se n’adona. A Hollywood ningú no sap usar el 3D i tothom n’abusa. Jo sóc el primer que s’acosta al 3D per ensenyar les interioritats d’un personatge, per veure’n l’aura. És el que intento a 'Todo saldrá bien' amb James Franco.

Que és un actor de blockbuster que en el temps lliure escriu poemes. Per què ell?
Sabia que entendria el conflicte millor que ningú. És un intèrpret miŀlimètric. La càmera mai no l’agafa desprevingut, i no abandona el set ni un segon. En les estones mortes, quan tallàvem, se n’anava a un racó i es posava a llegir. I tan bon punt li deia que estàvem preparats per seguir, deixava la novel·la a un costat i tornava a la seva marca, en silenci. Va llegir més de vint llibres, durant el rodatge.

Feia deu anys que no rodaves una ficció. Què t’hi ha decidit?
A mitjans dels anys 70 vaig dirigir 'Falso movimiento', una pel·lícula que m’agrada molt. Tracta d’un escriptor. I jo volia que aquest escriptor passés un mal tràngol, del qual aconseguís curar-se a través d’un procés de sublimació.

La fe segueix important-te?
En la meva vida ho és tot, la fe. Jo no seria qui sóc si no en tingués. Vaig poc a l’església perquè no m’interessa la litúrgia organitzada, però crec en la transcendència. Els bons amics que tinc són musulmans, jueus i budistes, i em sento més lligat a ells que a un ateu.

'Todo saldrá bien' ens parla de la culpa. És un film alliçonador?
És una qüestió d’actitud. Què vols fer amb el temps que t’ha estat concedit? No crec en la reencarnació, i això fa de mi un home trist. M’interessa el dubte. Les meves pel·lícules sempre tracten d’individus que es replantegen com volen viure.

I també com han de morir. Això vas fer amb Nicholas Ray a 'Relámpago sobre el agua'.
Va ser una idea lluminosa d’en Nick, per mi un trauma. Tots els que treballàvem en aquella pel·lícula ho vèiem com un gran desastre. En Nick s’estava morint i desitjava que la seva mort quedés enregistrada. Jo ho volia aturar, sentia que allò no estava bé, que no era ètic.

Però vas continuar. I quan en Nicholas era mort, el film es va estrenar. Què et va convèncer?
Els seus doctors em van insistir. Van dir que abandonar hauria estat un cop per a en Nick. Ell volia morir amb les botes posades, treballant. I, alhora, volia morir acompanyat. Llavors vaig entendre que el que fèiem no era una pel·lícula, sinó estar amb un amic que se n’anava.

Ets hereu del 'western' dels de la seva quinta, i potser per això un gran paisatgista. Encara ara.
En els últims anys és el que més m’ha interessat. Vaig estar a Fukushima, fotografiant el desastre nuclear, i he caminat pel desert d’Arizona. En el primer guió de 'Todo saldrá bien' que em va arribar no hi havia cap consideració sobre l’espai on passava, i a mi em va contrariar molt. Vaig estar dos anys amb la producció parada buscant el lloc on poder fer créixer la història. Sóc un home de principis.