Divertit, espectacular i irreverent. El director Terry Gilliam, membre dels Monty Phyton, converteix la primera òpera d’Hector Berlioz en un colossal espectacle amb lluentor circense. Només per veure en acció més de 100 persones –nens, acròbates, actors, figurants i cantants– en l’escena del Carnestoltes romà, 23 minuts de música en què l’acció teatral no decau ni un segon, val la pena veure aquest impactant muntatge que arriba al Liceu després de triomfar a Londres i Amsterdam.
Gilliam munta una festa teatral capaç de mantenir l’atenció de l’espectador durant més de dues hores i mitja. Talla uns 40 minuts de la partitura, però, malgrat la ira dels puristes, l’obra guanya potència teatral. L’acció i la diversió estan garantides en aquesta titànica òpera que ens parla de la desmesura i la passió dels creadors que persegueixen somnis impossibles.
Enginy, humor, fantasia; Gilliam crea imatges potents i mou els fils d’una festa operística pensada per conquistar tots els públics, tant els amants de l’òpera com els que trepitgen per primer cop el Liceu atrets per la fama dels Monty Python. La partitura és complexa i difícil per a les veus i l’orquestra. Berlioz innova en l’ús del color i els efectes orquestrals, troballes que Josep Pons subratlla amb una direcció meticulosa. Gran actuació del cor del Liceu i resposta irregular de l’orquestra.
Gran èxit del tenor John Osborn, amb un registre agut solvent i màxima entrega en el paper de Cellini, al capdavant d’un repartiment extens i notable en el qual triomfen la soprano Kathryn Lewek (encisadora Teresa), el baix Eric Halfvarson (histriònic Papa Clement VII), i, en el seu debut al Liceu, la mezzosoprano catalana Lidia Vinyes-Curtis (esplèndida en el pirotècnic paper d’Ascanio). –Javier Pérez Senz