L'or del Rin

El Liceu celebra el bicentenari del naixement de Wagner embarcant-se en l’ambiciosa tetralogia de 'L’anell del nibelung' que s’ofereix per lliuraments, a títol per any, durant quatre temporades, i en una producció simple i austera dirigida per Robert Carsen, estrenada en la Bühnen der Stadt Köln el 2000 i que arriba a Barcelona després de passar per Venècia i Xangai.

Al pròleg 'L’or del Rin', Carsen ofereix una lectura ecologista: la primera escena ens mostra un Rin convertit en un abocador en el qual les filles del Rin són unes sense sostre que es busquen la vida entre les escombraries. En l’escena següent, Carsen ens mostra els culpables del desastre: Wotan és un militar d’alta graduació i els déus que habiten la seva mansió són pura expressió de la més decadent burgesia –Donner usa com a martell un pal de golf–. Un lectura política no gaire lluny de la revolucionària producció de Patrice Chéreau que va marcar època en el Festival de Bayreuth, més vigent que mai.

L’escenografia mostra el Walhala en obres, i el director d’escena canadenc juga bé les seves cartes: l’acció flueix de forma natural, clara i fidel als esdeveniments, realçada per una iŀluminació carregada de força poètica i una magistral direcció d’actors. Un Wagner allunyat dels tòpics que va ser rebut entre esbroncades i aplaudiments.

Baptisme per partida doble per a Josep Pons: primera òpera de Wagner que dirigeix en la seva carrera i primera òpera com a director musical del Liceu. També va escoltar alguns crits –inconvenients de l’ofici, perquè la seva lectura musical no els mereixia–. Un Wagner clar i net en les textures, suggeridor en el tractament tímbric i sempre al servei de les veus: cantat, no cridat, gràcies a una massa orquestral controlada que no sepulta les veus. Bé l’orquestra, encara que les pífies d’alguns metalls van ser antològiques.

Al baríton baix Albert Dohmen li sobra experiència, però li falta potència i carisma vocal per deixar empremta a la pell de Wotan. Imponents, en canvi, els baixos Ain Anger (Fasolt) i Ante Jerkunica (Fafner) i la mezzo Mihoko Fujimura (Fricka). Andrew Shore és un Alberic solvent en el camp teatral, però de veu gastada. Sensacional com a actor i cantant Kurt Streit en un Loge cuidat en cada gest. Una mica efectista, la rotunda Erda d’Ewa Podles es va portar els més sonors aplaudiments. En l’altre costat de la balança, Ralf Lukas (Donner), Marcel Reijans (Froh) i Erika Wueschner (Freia) van ser irrellevants en les seves comeses. Bon treball de Mikhäil Vekua (Mime) i Lisette Bolle, María Hinojosa i Nadine Weissmann com a filles del Rin.