Entrevista a Rolando Villazón

Rolando Villazón visita sovint Barcelona. Ho va fer ja fa un mes com a protagonista de L'elisir d'amore al Liceu i el dia de Sant Jordi va signar llibres de la seva primera novel·la, 'Malabares'. Ara torna per presentar el seu últim disc, 'Villazón Verdi' (2013).

Com vas viure Sant Jordi?
Va ser molt emocionant. No coneixia la festa i em va meravellar tanta gent al carrer celebrant la literatura, l'amor, la rosa. Vaig estar firmant el meu propi llibre al costat de grans escriptors i em vaig adonar que el Rolando Villazón cantant pot jugar en contra de l'escriptor. Però estic fent la segona novel·la i vull fer carrera d'escriptor, o sigui que a poc a poc ja no seré el tenor que escriu novel·les.

'Malabares' parla de clowns. Tu vas treballar de pallasso.
Sí, i encara hi treballo, sóc l'ambaixador dels Nassos Vermells, pallassos que van a hospitals a Alemanya. M'encanten els pallassos, sempre triomfen. Quan a un se li desmunta una bicicleta i intenta muntar-la et petes de riure, i al final en lloc de la bicicleta li surt una trompeta i fa música o un coet que l'envia a la lluna. Viu entre el caos i l'ordre, crea una nova visió del món. Tots portem un pallasso dins, el problema és que no el traiem per por del ridícul, però quan ho fas se t'obren altres trampolins.

Hi ha molt de tu al llibre?
Sí, és una espècie de mitologia personal plena de símbols. Macolieta, el protagonista, té vocació religiosa i jo vaig viure aquesta inquietud; parlo de l'amor no realitzat i jo vaig viure enamorat d'una nena; als 16 anys vaig conèixer l'amor de la meva vida, la meva dona, i és l'amor realitzat, i a la novel·la hi ha dos personatges que ho representen; un altre està dedicat al meu psicoanalista, i les imatges plàstiques que descric també formen part del meu món.

La vas escriure mentre et recuperaves d'una operació a les cordes vocals. Com va ser viure allunyat dels escenaris?
Tenia un quist congènit i s'havia de treure. Vaig estar mesos sense poder cantar i vaig escoltar Sílvio Rodríguez i Brahms, que em van servir de teràpia. Em van visitar quinze doctors i em van dir que no es podia operar fins que el que feia setze era un doctor amb lògica de pallasso. Em va dir: "Els meus col·legues tenen raó, no s'hi pot fer res, científicament. Però no és lògic que amb aquest quist puguis cantar per tot el món perquè científicament no podries ni parlar. Seguint aquesta lògica, t'operaré i tu tornaràs a aprendre a cantar". Em va deixar tres mesos sense parlar.

En aquell temps vaig descobrir que el que més m'agrada a la vida és cantar, ja no per al públic, sinó cantar per se. Jo només volia poder cantar sota la dutxa, si a partir d'aquí podia reprendre la meva carrera, que és el que he aconseguit, això és un regal. Canto des dels dotze anys i el cant per mi era un refugi, un lloc on anar en moments difícils i no volia perdre aquest paradís. He aconseguit tot el que un cantant pot aconseguir i ara m'interessen els nous reptes artístics.

Què és Verdi per a tu?
Verdi ho és tot, jo vaig debutar a Chihuahua amb el personatge d'Alfredo de La Traviata, i amb aquest mateix paper vaig fer debuts importantíssims al Metropolitan, a l'Òpera de París o al Festival de Salzburg. L'òpera té molt d'exercici esportiu i sovint els judicis es limiten a això, a veure qui fa la nota més alta o la més llarga. Però el més important és el que ve després, l'empresa artística, interpretar l'obra en el sentit dramatúrgic. I Verdi t'ensenya a anar més enllà de la partitura per crear un personatge, les seves àries no són un moment de demostració vocal sinó un monòleg. Verdi exigeix al cantant que es converteixi en el personatge de l'obra, que sovint són ambigus, molt humans. Té un gran discurs emocional.