Els locals més friquis de Barcelona

Adreçat a tots els camarades que tinguin el carnet d’afiliat al sindicat del vermut. Heu de saber que a les costerudes entranyes del Poble-sec comencen a sentir-se himnes revolucionaris. El terrible Stalin –de qui agafen el nom sense permís– enviaria al pitjor gulag siberià els responsables d’aquest cau desviat, més centrat en el bon costum de la farra sincera i canalla que en l’adoctrinament de les masses. Els cartells de propaganda soviètica dels murs proclamen la màxima: “Vermut i olives com les d’abans”. Però com que la famèlica legió sempre té gana, la cartilla de racionament que fa de menú no coneix carestia, amb plats ben elaborats i substanciosos, perfectes per a obrers que afronten el llarg torn de les nits del cap de setmana. Els vins són pocs però ben triats, i els còctels –on abunda el vodka, esclar– se substancien en un materialisme dialèctic sense floritures, tampoc en el preu. Estem davant del politburó que el barri necessitava, una assemblea espontània i solidària per veure el futbol o gaudir de música en directe els diumenges mentre discutim els plans quinquennals o la següent purga. Visca la revolució.

Si hi aneu un dissabte o un diumenge a partir de les nou del vespre, us semblarà que entreu a la dimensió desconeguda.  Allà dalt, com en una bombolla atemporal, s’hi celebra un espectacle de música setmanal, dels més tendres i extravagants que he vist mai: una colla de gent gran enamorada de la copla es reuneixen per cantar, ballar i beure plegats. A les parets hi ha cartells de fa trenta anys dels cantants assidus al Barquiño: Manolo Carrión (l’alma mater, el presentador), el Colorines (un encant de senyor lampista que es vesteix de farbalans), l’Antonio de Linares (transformista que explica acudits psicodèlics), la Pilar Carrión (gran veu) i molts d’altres. A aquests se’ls afegeixen parroquians amb ganes de ser estrella per un dia. L’ambient és d’una gran alegria i espontaneïtat, t’hi trobes com a casa i oblides totes les penes. 30 € amb menú tancat, cada dv. i ds. a les 21 h.

Bar roquer de decoració excel·lent i cervesa barata amb música de fons que ens transporta a l'època de Guns'n'Roses. També trobareu un ninot a mida humana d'Eddie, el zombie-mascota d'Iron Maiden, assegut al vàter penjat a la paret. Tota la decoració és un primor del 'do it yourself' portat a nivells extrems. I us posen un bol de crispetes sempre. Els bars de metal del segle XXI haurien de ser així.

Bar-cabaret de somni, amb cocteleria argentina i una sala de teatre on de vegades hi ha tango en directe i actuacions de trapezistes. Un lloc perfecte per prendre una copa en una atmosfera suau i misteriosa, onírica. Atents a la seva programació artística.

Ets en un museu demoníac, un pou al·lucinatori que palpita a ritme de rock dur. Hi ha un raconet dedicat a Edgar Allan Poe, amb una foto del mestre i un corb. Però la joia de la corona és una cantonada folrada literalment amb radiografies: el paper de paret que faria plorar a Marilyn Manson. Un bar per cagar-se de por; i per si fos poc, els còctels són terroríficament bons.

En aquest restaurant japonès de luxe només hi ha dues opcions: un menú degustació al migdia i un altre a la nit. Tastareu l'alta cuina nipona en la seva versió més refinada, un banquet excel·lent. Ara bé, a la nit hi ha un afegitó: combinen la teca amb un espectacle de llum i de color en què en el moment àlgid deixen anar centenars de papallones que volen entre els comensals. No ho sé vosaltres, però si a vegades ja em desplau que m'imposin la música de fons a l'hora de sopar, encara és pitjor que m'aboquin grapats de lepidòpters vius a la cara mentre menjo.

El culte a 'Lost' ja fa molts anys que es va apagar, davant l'empenta d'aquelles sèries que tots tenim al cap (i desenganyem-nos, la sèrie que va catapultar JJ Abrams a la fama ha aguantat malament el pas del temps). Això sí, passejar per Pere IV i de cop trobar-se un bar enorme que reprodueix els elements més icònics de la sèrie a la sala –un bocí de l'avió incrustat a la jungla! l'escotilla, les cartes de Sawyer, les figueretes de la verge– produeix una sensació d'estranyament que sobrepassa el frikisme. Més encara si t'hi menges un menú força decent. 

Encara que sempre estigui ple de turistes, aquest lloc manté un 'je ne sais quoi' que empeny el nadiu a fer-hi una copa un cop cada cert temps. El bar del Museu de Cera de Barcelona és la reproducció d'un d'aquells boscos sinistres que apareixen als llibres de Tolkien o Ursula K Le Guin. El moment en què cauen totes les llums de cop és ideal per arrambar l'acompanyant.