Establiment tancat.
"Boatiné, l'elegància de les seves hores íntimes", deia l'anunci. A La Bata, per no decebre el publicista, n'hi ha molta d'intimitat. Vaja, més que intimitat, escalfor en busca d'un altre eslògan per la bata de la tieta Rosita. Després ja se sap, les coses s'esgarren, com a totes les famílies i l'estampat de la bata no sempre lliga amb els quadres del passadís o amb la rajola. Però què hem de fer? Posar-nos a plorar en una cantonada? No. Millor deixar-nos seduir pel moment acrílic i fer amistats, perquè la distància de cortesia no existeix en aquest bar. Alguns fan veure que es mouen, d'altres simulen elevacions d'aixelles i moviment de malucs mentre els altaveus disparen música disco cridanera i innòcua. Mentre els habitants de La Bata somriuen i, enxubats, es toquen, no puc deixar d'admirar la desconnexió entre la rajola de pis amb gerro de flors de plàstic i el sostre psicodèlic que en breu començarà a moure's en espiral. Intento fugir de la gernació i arribo a la sala dels miralls, un petit descans, Rosita. Llegeixo el titular d'una entrevista amb Lina Morgan a la porta del lavabo que diu: "Lo mío es nadar contracorriente", i caminar amb els genolls enamorats, Lina. Recordo el rètol de l'entrada, fet de pell sintètica perforada per un desgavell de tatxes que anuncia el nom del bar. Un parell de nois, que semblen bessons, s'abracen en una efusivitat de músculs, cabells curts i barbeta acabada d'afaitar. Duen l'uniforme de negre rigorós, texans estrets, samarreta amb mànigues extirpades i collarets de cuir. M'envalenteixo i m'invento un nou lema per al local. "Dins d'una bata embuatada, el punk no havia estat mai tan gai". No s'enfadin, que no hi ha prejudicis, és avorriment.