Entrevista a Paco Mir

Paco Mir, mític integrant de Tricicle amb més de 30 anys d'experiència a l'esquena, dirigeix Ricard Borràs i Pep Ferrer a La banqueta, del dramaturg francès Gérald Sibleyras. Volarem fins al bell mig dels Alps italians, on un duet de pianistes de renom s'han refugiat per assajar la pròxima gira. Això, si abans no s'han escanyat l'un a l'altre.

Sibleyras, l'autor de 'La banqueta', és un autor reconegut a França, però aquí d'ell en sabem ben poc. Per què calia fer aquesta obra?
És un text que de seguida agrada. Ens mostra la relació entre dos personatges que no deixen de ser dos clowns que s'intercanvien constantment els papers de dominador i dominat. Aquest joc de forces i de poder és molt divertit. I després, hi ha el fet que la relació entre aquests dos músics és extrapolable a qualsevol relació de parella. De fet, jo que fa trenta anys que treballo amb la mateixa gent, conec aquests problemes.

Tot i que el que veurem al Teatre Poliorama és una adaptació del text.
Hem volgut revisar-lo amb una mirada més gamberra. Més nostra. L'humor francès té un punt estirat, i nosaltres buscàvem una recepció més directa. Quan es tracta d'humor, tot el que no faciliti entendre la història amb fluïdesa et distancia. Per això també hem adaptat les referències culturals al nostre entorn. I també el final, que era massa surrealista. N'hem escrit un que és menys oníric i més possible.

Com són Pau (Ferrer) i Vladimir (Borràs), els protagonistes?
Dos punts de vista respecte a la vida. En Pau té els peus a terra i es limita a gaudir, mentre que Vladimir és un insatisfet vital que sempre busca cinc peus al gat. Encara que els rols sempre canvien... especialment cap al final.

Quines dificultats presenta la posada en escena de l'obra?
Bé, aquest intercanvi constant dels rols entre els personatges és una de les dificultats. Després, no puc negar que per a mi aquesta obra representa un petit repte, que consisteix a treure suc a un text que, tot i dir molt, no facilita gaire les accions. Majoritàriament he dirigit obres amb molts actors i moviment. I l'acció sempre facilita el ritme. De cop i volta, amb 'La banqueta' m'he trobat amb dos pianistes sense piano i una banqueta. No fan res, i la gràcia és aquesta. Que no fan el que han vingut a fer. I tot i així, tenint en compte que aparentment no passa res, no deixen de passar coses. Davant d'aquesta mena de situació propera a Tot esperant Godot, m'he hagut de buscar la vida.