Francisco Rodríguez Iglesias, Arévalo, es va fer famós entre finals dels anys 70 i principis dels 80 amb una sèrie d’acudits sobre “mariquitas y gangosos” (literalment) amb els quals va gravar una trentena de cassets. ¿Què podem dir de Norberto Juan Ortiz Osborne, àlies Bertín, empresari, estrella televisiva, cantant de ranxeres, seductor nacional només superat pel mític Julio Iglesias i ara també presentador d’un programa de pseudoentrevistes per on han passat personalitats de la política, el cinema i l’esport espanyol? Després de recórrer (i omplir) els teatres de tota la Península amb l’espectacle '2 Caras Duras en crisis', Arévalo i Osborne han tornat a unir-se als escenaris amb 'Por humor al arte', hora i mitja d’acudits i batalles en companyia d’un pianista a l’estil Cine de Barrio que posa un jingle final als acudits de la parella.
'Por humor al arte' és un viatge al passat, però no perquè els seus protagonistes parlin de la seva joventut, sinó perquè per a ells no ha passat el temps en absolut. La tònica segueix en la mateixa línia dels “mariquitas y gangosos”, el públic és el d’aleshores, ara septuagenari. Com a únic rastre de modernitat es parla en un moment de la webcam, que es va inventar a finals dels anys 90. Tampoc brillen per la seva eloqüència. En un intent de comentar la política actual només aconsegueixen rimar ‘Podemos’ amb ‘jodemos’, relacionar el cognom Colau amb l’acte de colar-se (a l’Ajuntament), o comentar fins a quin punt són lletges les filles d’Hugo Chávez, que van anar a veure l’espectacle de Los Mellizos, com es fan dir Bertín i Arévalo.
L’únic salvavides al qual agafar-se en aquest mar de misèria són els crits de plaer de les iaies davant dels seus ídols. –Maria Junyent