Viejóvenes: Ernesto Sevilla i Joaquín Reyes

A la tardor del 2014 els mestres de l’humor i artífexs del ‘subnopop’ Ojete Calor van parir el terme ‘viejoven’ amb una cançó en què explicaven en què consistia el concepte: “por dentro cheerleader y por fuera Matusalén”, que deien. En la mateixa direcció, Carlos Ojete i Aníbal Calor van popularitzar altres neologismes com larvo; calbs amb els cabells llargs, estil Santiago Segura. O feapos; persones que són guapes i lletges a la vegada. Per posar un parell d’exemples visuals, viejóvenes són Soraya Sáenz de Santamaría, Macaulay Culkin o Juan Manuel de Prada.

Ernesto Sevilla i Joaquín Reyes s’han apropiat del concepte per crear un espectacle que, tot sigui dit, no té res a veure amb el títol que porta. Sigui com sigui, tots dos confessen viure una etapa de la vida en la qual aquesta etiqueta és la que millor els descriu: “Hem arribat als 40 i continuem fent les mateixes coses i tenint els mateixos gustos de quan en teníem vint”, confessa Reyes, que també assegura sentir-se identificat amb l’adjectiu dad body–en castellà fofisano i sense traducció al català, encara– o el que és el mateix, un jove atrapat en el cos d’un pare. L’Ernesto, per la seva banda, aprofita per desbancar-se del seu col·lega i aclarir al món que tot i ser ell també un viejoven no ho és tant com el seu company de fatigues.

Neologismes a banda, els dos humoristes més mediàtics d’Albacete, que es coneixen des que van néixer, presenten un espectacle d’esquetxos impregnats de la manera de fer, absurda i passada de voltes, que els ha projectat del poble al món sencer des que l’any 2002 van trencar els esquemes de l’humor amb La Hora Chanante, juntament amb Raúl Cimas, Julián López i Carlos Areces. Viejóvenes és la mateixa cançó de sempre i un cop més, una cosa mai vista. –Maria Junyent