Quan el festival Cruïlla va començar a donar les seves primeres passes, en aquells anys en que es celebrava a Mataró, la seva bandera era la del mestissatge. En aquell temps era un concepte que estava de moda, la connexió entre sons i cultures, l’aposta per la mescla com una mena d’alquímia creativa –eren els temps en els quals Manu Chao podia ser cap de cartell del festival–, i d’aquí li ve el nom, molt ben trobat, per cert. Anys més tard, el Cruïlla va donar el salt a Barcelona, va ocupar el recinte del Fòrum al juliol, i va iniciar el seu creixement a tots els nivells: no només d’espai, serveis i públic, sinó també en l’apropament musical. El mestissatge continuava al seu ADN, però n’hi havia moltes més coses: una notable manca de prejudicis a l’hora de seleccionar música actual vibrant i engrescadora, amb la qual s’eixamplava l’espectre sonor del festival, i una aposta forta pels artistes nacionals. Així, al Cruïlla hi havia cada cop més hip hop, més música electrònica de ball, les noves propostes del pop mestís llatinoamericà, pop-rock espanyol, indie, world music i clàssics del rock. Tot al mateix lloc.
Ara arriba l’edició de 2018, i el Cruïlla es manté ferm en una proposta creativa que s’ha demostrat que és encertada. El festival creix en públic, i aquest any la proposta artística és de les més riques i variades que li recordem, fins el punt que sembla un resum molt ben delineat del que és la música popular i moderna en aquest punt exacte del segle. I, a més, sense perdre de vista una de les obsessions del festival: que quan s’entri al recinte, durant deu hores, mai no paris de divertir-te. Vols saber què hi trobaràs? Anem a pams.
