Fans de la dansa, aquesta és la vostra! Del 13 al 30 de març de 2025, la vuitena edició del festival Dansa Metropolitana arriba a 12 ciutats amb més de 100 espectacles: Badalona, Barcelona, Cornellà, El Prat, Esplugues, Granollers, L’Hospitalet, Sabadell, Sant Cugat, Santa Coloma, Terrassa i Viladecans. Ocuparà teatres, carrers i espais singulars de la regió metropolitana.Aquesta edició, a diferència d'altres, posa el focus en la dansa clàssica i neoclàssica, en equilibri amb la contemporània i la urbana. Vibracions serà el lema i temàtica d'enguany, que explora el vincle entre el cos i el so.
Espectacles destacats nacionals i internacionals
L’espectacle inaugural tindrà lloc a Cornellà el 14 de març, amb una gran celebració que inclourà Pere Faura com a mestre de cerimònies, actuacions d’escoles de dansa locals i l’estrena a Catalunya de Sylphes, un impressionant ballet aeri de gran format amb música de Vivaldi.
La programació d’aquest any compta amb noms de la dansa internacional i nacional com Israel Galván, Mette Ingvartsen, B.DANCE, S-E-D Dance Company, i el Ballet du Capitole de Toulouse. Destaca The Köln Concert de Trajal Harrell, basat en el famós concert de Keith Jarrett, i Into the Hairy de Sharon Eyal. D’entre les companyies nacionals, hi trobem espectacles com Txalaparta de Kukai Dantza, que combina dansa i percussió basca, o Mariana de Luz Arcas, Afrikan Party d’Oulouy, o Folk as Queer de L'Esbord amb Pere Seda.
Espectacles gratuïts i accions a l’espai públic...
El coreògraf més representatiu del corrent anomenat no-dansa, Jérôme Bel, s'ha dedicat a desmitificar tots els a prioris d'aquesta art teatral en cadascuna de les seves peces. Especialment és així en les obres biogràfiques, les que porten per títol el nom d'algun ballarí que és qui les interpreta. Després de Veronique Doisneau (2004) sobre l'estrella de l'Òpera de París, Pichet Klunchun and myself (2005) sobre aquest ballarí de danses tradicionals tailandeses, Isabel Torres (2005) ballarina brasilera i Lutz Förster (2009) ballarí de Pina Bausch, arriba el torn a Cédric Andrieux, "el típic producte de ballarí contemporani". Així es defineix aquest artista nascut a Brest (França), intèrpret de la companyia Merce Cunningham de Nova York i de l'Òpera de Lió.
A la peça que duu el seu nom i que ara es presenta al Mercat de les Flors, Andrieux narra les experiències vitals -des de la infància fins a l'edat adulta- en primera persona i, encara que hagi ballat per tot el món, és el primer cop que parla dalt d'un escenari. "Per al Jérôme és molt important que el performer sigui també l'autor de les paraules que s'han de dir, encara que el guió el fem junts i ell vagi estirant del fil que més li interessi". És el fil de la dansa dels 80 i 90 -on pertany aquesta microhistòria- el que en realitat s'explica en l'obra. Cédric Andrieux tant és un documental històric, com és la vida d'un treballador. "Sóc una persona normal, que té família, amors, desitjos, penes... no desaparec fora de l'escenari, i en conèixer aquests detalls de la meva vida es crea una identificació amb l'audiència". Són petites entrades dissimulades de banalitat que arriben fins a la història en majúscules.
"Hi ha gent que pensa que Jérôme Bel odia la dansa i la vol destruir, però jo crec que l'estima tant que no sabia com recrear-la i va decidir encarar-ne una dimensió diferent, més intel·lectual". Bel ha estat un dels màxims exponents d'aquesta tendència -sorgida als 90 i vilipendiada per bona part del sector- que més que fer ballar els cossos, fa ballar les idees.
"Mai no he pensat en la feina d'en Jérôme com a no-dansa. Jo vinc de la companyia de Merce Cunningham, un artista també equívoc, i el que més m'interessava d'ell és la seva visió que tot és dansa i tot és moviment, encara que vingui d'elements quotidians, o fins i tot mecànics. En Jérôme m'ha fet anar una mica més enllà i m'ha fet pensar en la dansa com a vida i com a art". No és en va que l'exposició presentada l'any passat al Centre Pompidou Danser sa vie acabava amb un fragment d'una peça de Bel. "Ell ha tret la dansa de les coves de l'entreteniment i la gimnàstica, no importa si és dansa, escultura o pintura... és art".
Després de fer un solo que duu el nom d'un mateix i on s'expliquen els detalls més íntims de la teva vida, queden poques coses per fer. "És estrany. M'he fet molt famós, quan abans només era part d'un grup. Però ara la gent no truca gaire a la meva porta, m'imagino que em veuen dins una estètica molt concreta, Merce Cunningham o Jérôme Bel. He deixat de ser un llenç en blanc".