[image]
[title]El ballarí i coreògraf angloindi Akram Khan és qui millor representa la fusió entre Orient i Occident que proclama el Festival Grec 2018. Al Mercat de les Flors, farà el solo 'Xenos', una peça inspirada en un soldat de la Primera Guerra Mundial.
A 'Xenos' parles de conflictes i guerres però, des de Londres o Barcelona, podem entendre realment el que passa?
No en tenim l'experiència directa, però no en som immunes. És com llençar una pedra a l'aigua: els cercles al seu voltant continuen molt més enllà d'on cau.
I el món de l'art, que hi té a dir?
L'art té el seu propi espai sagrat, on s'hi poden expressar situacions polítiques d'una manera que els polítics no poden ni imaginar. L'escriptor John Berger deia que mai més s'hauria d'explicar una història com si fos l'única, és important que entenguem d'una vegada la història amb una visió holística.
És d'això que va la peça.
'Xenos' vol dir estranger, i parteixo de la història dels milions de soldats indis que van lluitar i morir a la Primera Guerra Mundial, i després van ser esborrats dels llibres.
Ets optimista?
Tinc esperança, que no és el mateix, de millorar les relacions entre nosaltres i amb la terra. Cada matí em llevo i començo a moure'm, i aquesta és la manera de no perdre l'esperança. Llevar-se significa sortir del llit i adoptar la verticalitat. Només això ja vol dir que tens esperança perquè, si no, continuaries horitzontal.
Parles a nivell físic o emocional?
De les dues maneres.
On queda la humanitat?
En tot el que ha desaparegut de la nostra societat.
Vols dir que ja no som humans?
No, ja no. La humanitat significa empatia, humilitat, força interior... I la tecnologia s'ha ficat a les nostres vides esborrant-ne aquests atributs.
No t'interessa?
M'encanta la tecnologia! Però no m'agrada pel que substitueix, que és la connexió humana. La virtualitat mai no serà el mateix. Si perdem el nostre cos, no som presents en allò que fem i la humanitat està en els actes que fem.
En quins moments et sents més humà?
Quan ballo i quan canto, encara que no en sé. Tan de bo pogués cantar com la Sílvia Pérez Cruz, tota la humanitat concentrada en la seva veu! Música i dansa ens humanitzen perquè són la celebració del cos i ens permeten connectar amb els cinc sentits. Són formes encorporitzades de pensament i aquí rau la força de l'escena.
Què ha canviat al teu cos en 20 anys de professió?
Ara es queixa més però, en canvi, la seva veu és més forta que mai i diu més clarament el que vull. Acceptar aquesta transformació és el repte més gran del ballarí.
Estàs cansat?
Ballar vuit hores al dia és molt menys cansat que estar una hora amb els meus dos fills, que ara tenen 3 i 5 anys. He decidit que ja no faré més solos de llarga durada. Però no és que jo estigui cansat, només és el meu cos.
NO T'HO PERDIS: Les millors obres de la cartellera