Entrevista a Alain Platel

El coreògraf belga és l’home que millor ha entès el llegat de Pina Bausch a l’hora de crear les seves peces. Al Temporada Alta, li ret homenatge aquest cap de setmana, amb 'Out of context - for Pina', en el qual posa sobre la taula els elements que va fer servir Pina per construir el seu ric llenguatge: animals i homes, individus i societat. Tots en constant fricció per aixecar un moviment hipnòtic molt proper a la bellesa total.

'Out of Context - for Pina' fou creada un any després de la mort de Pina.
De fet, menys d'un any. Anava a començar els assajos d'aquesta obra quan va morir Pina, i vaig quedar molt trasbalsat. Volia honorar-la, fer-li un tribut.

Què ha estat tan important de Pina?
Encara avui és una forta influència pels artistes europeus i de fora. Va fer una cosa essencial: recuperar la identitat dels intèrprets. Els seus són ballarins tenen un nom i una personalitat concretes, una realitat que es converteix en material per a l'obra. Abans, ja fos ballet o dansa contemporània, només veies intèrprets reemplaçables.

'Out of Context' només es presenta un cop l'any. Per què?
Sempre treballo els espectacles amb uns intèrprets concrets, i que marquen un període molt especial de la meva vida. No he volgut mai reposar espectacles havent de reemplaçar-ne els intèrprets, de manera que una obra existeix mentre els seus intèrprets volen, normalment un o dos anys molt intensos. Després prefereixen fer una altra cosa. Quan ja portàvem gairebé dos anys de gira amb 'Out of Context', al Japó, els intèrprets van proposar-me continuar de manera que es poguessin retrobar cada any, mentre puguin, és clar.

O sigui que és una obra que evoluciona.
Però sense canviar el sentit de la peça. No són canvis radicals. Ara mateix tinc molta curiositat per retrobar-nos a Girona i veure com estan, dues de les ballarines han estat mares, alguns ballarins han estat pares, altres han passat per treballs diversos de gran intensitat...

Suposo que us trobeu abans per recuperar el to de la peça.
Amb un parell de dies en tenim prou, al llarg d'aquests set anys ens hem adonat de la bona memòria d'aquests ballarins i de com de fàcil els és recuperar el material. La manera d'executar-lo pot canviar, perquè el seu cos canvia, però no el material.

"Aquesta dansa és per al món i, el món, per a tothom". Què vol dir aquesta frase amb la que presenteu l'obra?
Sé que es podria malinterpretar a Catalunya, ara que s'hi estan vivint situacions confuses i que segueixo molt de prop perquè crec que van més enllà de les peticions d'un estat, crec que és un problema mundial.  Quan vam triar el nom de la companyia, als anys 80, Ballets Contemporains de la Belgique, ho vam fer conscients que vivíem en ple xoc de comunitats i el que dèiem amb això és que cal tenir aspiracions superiors que les nacionals, deixar enrere totes les fronteres i viure junts en aquest món que tenim per compartir. Puc entendre el sentiment de pertànyer a una comunitat específica. Jo pertanyo a la comunitat de la ciutat on visc, i entenc que la meva identitat prové del fet d'haver nascut flamenc, però que sobretot sóc europeu i, per damunt de tot, visc en aquest planeta concret. Poden semblar paraules messiàniques, però és una cosa que sento profundament. Els sentiments nacionals sempre han estat font de conflicte al món. He treballat amb gent d'arreu, des del Congo fins a Corea, i he hagut de trobar un llenguatge comú a partir del que compartim, que és molt més important que allò que ens separa. La nostra dansa és eclèctica perquè vol representar tota a gent que viu al món. La frase que has assenyalat és de la meva dramaturga, que els anys 90 va voler definir d'aquesta manera la nostra feina.

Com connectes aquest llenguatge eclèctic amb l'inconscient al que també et refereixes?
Com a psicòleg, vaig estar treballant amb nens amb discapacitats durant un temps –que ara formi part del món de l'escena és només per accident– i encara en sento la influència. Als meus ballarins els ensenyo material que feia amb aquests nens per crear un llenguatge físic, no perquè l'imitin, sinó perquè allí s'hi veuen uns sentiments profunds que són molt difícils d'expressar en paraules. No busquem copiar tics ni res d'això... Però si sorgeixen està bé.

Aquest és un treball de moviments i gestos molt petits, ara amb els ulls, ara amb els dits, gairebé imperceptibles a la distància mitjana d'un teatre.
Si estàs a prop dels ballarins tindràs una experiència diferent de l'obra, però com en la majoria d'espectacles. La dansa no és només cames i braços, el cos parla tot sencer, en múltiples facetes. Això ho vaig aprendre treballant amb gent sorda, ells saben interpretar el llenguatge de tot el cos, la manera com ens movem, com estem drets... I això és una de les coses més importants que vull que entenguin els meus ballarins.

També hi ha una referència a Glenn Gould, un personatge bastant melancòlic.
Vam veure un documental sobre la seva vida i ens va impactar el compromís amb el seu art. No sabria dir-te què hi ha exactament d'ell a la peça, més enllà d'alguns fragments de la seva música. La seva vida és trista, i la nostra peça, tot i que riure –m'agrada veure la gent riure–, també. Les dues parts són necessàries.

Abans parlaves de la dramaturga. Com és el treball amb ella i els ballarins?
Gairebé sempre és el mateix procés: en un inici tinc poca informació per donar als ballarins, algunes poques idees amb les que comencem un període llarg d'improvisacions. Tot és possible durant aquest període. Al llarg de les improvisacions vaig recollint idees i informació dels ballarins que els torno per continuar aprofundint. Així, poc a poc vaig emplenant una bossa enorme d'escombraries d'on en trec el material per muntar escenes i connexions. L'assaig diari va esculpint escenes que van creant l'obre, és un diàleg intens. Depenc totalment dels ballarins, jo mai no els ensenyo com moure's o ballar, ho han de fer ells. I amb la dramaturga fa 20 anys que treballem junts, és com el meu mirall. Ve a l'estudi de tant en tant i després de veure què estem fent m'ho explica i puc entendre si vaig per bon camí o val canviar res, si s'adequa amb el que vull expressar.

Els ballarins de Pina s'havien de despullar totalment amb ella, era un procés molt dur d'introspecció. La manera com treballes amb els teus ballarins és igual de dura?
Crec que sí. Però també crec que és el que busquen. Volem crear peces de necessitat, no volem fer només entreteniment, volem compartir una experiència profunda. El fet que treballi només una peça amb cada intèrpret els dona la possibilitat d'anar molt a fons, de donar-ho tot. Els confronta amb ells mateixos, amb el seu inconscient. En les audicions puc notar si un ballarí només vol ballar o si l'interessa fer una recerca profunda. És només amb aquests amb els que vull treballar, perquè és una feina que demanada molt físicament i psicològica. Si no hi estiguessin predisposats, no els podria obligar. I mai no m'han decebut.

És una mica com fer psicoteràpia?
Pot arribar a ser-ho, però aquest no és l'objectiu. Jo no els curaré de res, però pot ser que estant junts passin coses amb un efecte terapèutic, tant per a ells com per a mi.

Què creus que Pina pensaria de la teva peça?
Crec que li encantaria. Ha ha ha. No, de debò. Ens coneixíem, ens vam trobar en diverses ocasions i teníem una relació molt afectuosa, ella apreciava la meva feina i em va convidar a presentar-la al seu festival en repetides ocasions. I quan ara, alguns ballarins de la seva companyia han vist la peça, m'han dit exactament això.