Entrevista a Alessandro Sciarroni

Acaba de rebre el premi de la Biennal de Venècia davant l'estupefacció d'alguns crítics que encara no han entès que la dansa és més que allò que passa en un escenari i es compta en compassos. Ell se'n riu de tot plegat, però aquesta peça que du nom de pallasso, 'Augusto', sona com una broma i talla com un punyal. La podrem veure al festival Grec.

Tu anaves gaire al circ, de petit?
Sí, els meus pares m'hi duien i els pallassos em feien una mica de por, em semblaven d'un altre món perquè eren capaços de perdre el control i que això fos acceptat socialment. El pallasso ha estat una inspiració per a la peça, però no en surt cap.

El riure és una demostració de complicitat amb els codis de l'humor, però aquí has volgut desvincular riure i humor, per què?
A la peça hi ha dues aproximacions al riure. En la primera part es connecta amb la felicitat i el sentiment de comunitat. La segona és una altra cosa. Hi ha aquest llibre de Henri Bergson del 1900, on explica que el riure és una manera de corregir un comportament inapropiat, com algú va pel carrer i no s'adona que hi ha un forat i continua caminant fins que hi cau. No és la idea que ens ve al cap quan pensem en riure.

Fa poc vam poder veure 'Laughing Hole' de La Ribot, aquest Grec el Roger Bernat es ha presentat 'Flam', on el riure apareix de manera insistent, i a la televisió, els còmics són els protagonistes. Què ens passa que necessitem riure tant?
La meva peça és dura, encara que riguem, perquè presenta una societat que no sap parar de riure, ni davant del patiment dels altres. L'he creat com a reacció al que vivim, on algunes minories finalment accedeixen als drets humans, mentre una onada xenòfoba s'escampa per Europa, a Itàlia és ben clar. Diria que és la més fosca de les meves peces.

En riure ensenyem les dents com un acte reflex, que és el mateix que fan els animals quan tenen por.
Durant una hora, els nou intèrprets riuen sense cap truc ni broma. Entenc que és una peça bastant controvertida, una part del públic que se sent incòmode i una altra que la troba directament molesta, també hi ha qui surt gairebé plorant. I a alguns se'ls encomana el riure. Tinc curiositat per saber com serà el públic de Barcelona.

Aquí ens agrada riure.
Ja, però potser després de cinc minuts ja no. Veurem.

A 'Folk-s Will You Love me Tomorrow' ja hi havia aquesta cosa del no aturar-se i de l'esgotament.
'Folk-s' era la celebració d'una tradició i el ballarí, allà, ballava per amor. Aquí és diferent, els ballarins estan obligats a riure. Quan vam començar els assajos, els deia que imaginessin que un planeta estava a punt de xocar amb el nostre, i que la seva influència ens feia riure.

Va ser fàcil?
No! Ens va costar quatre setmanes d'assajos per arribar a trobar la tècnica necessària, finalment vam buscar l'ajut d'una professora de ioga del riure.

"La dansa és molt més que el ballet o la dansa contemporània, la dansa existeix en totes les cultures des de l'inici de la humanitat, la dansa és més gran i misteriosa que allò que veiem a l'escenari"

Ioga del riure?
Jo tampoc no sabia que existís! Ens calia aprendre a respirar per no deixar de riure, i, a més, aquest ioga que diu que riure és bo per a la salut, ja que en riure generes endorfines tant si el riure és sincer, com si és forçat. Va ser una bona descoberta, ja no era una tortura per als ballarins, treballàvem amb aquesta idea que els feia bé. No m'agrada que fer patir als ballarins, al revés, busco maneres de fer plaent allò que fem.

També has tingut la col·laboració de Chiara Bersani, qui fa poc ens va visitar amb el seu 'Gentle Unicorn'.
La conec de fa molts anys, més de 15, treballàvem en la mateixa companyia a Itàlia, i des d'aleshores que col·laborem, jo la convido als meus processos de creació, ella als seus, estem molt connectats i aviat farem una peça junts.

Tant tu com ella teniu la capacitat de crear mons estranys i fer-los coherents.
Quan veig una activitat estranya, o aparentment estranya, em sembla reconèixer-hi alguna cosa de mi mateix. Per exemple, quan vaig fer una peça amb malabaristes ('Untitled-I'll be there when you die'), tot i que jo no en sé fer, de malabars, en la seva lluita contra la gravetat jo hi veia la meva lluita de cada dia. Penso que, com més t'acostes als detalls de qualsevol activitat, més fàcilment t'hi pots reconèixer.

Acabes de rebre de la Biennal de Venècia com a reconeixement a la teva carrera. Què significa per a tu?
Em va sorprendre, vaig pensar: si encara no he fet els 43 anys! Però entenc que és un premi que mira cap al futur, i em sento molt honrat de rebre'l i de l'entusiasme que va generar al meu voltant, encara que alguns crítics italians no hi estaven gens d'acord. Es queixen perquè no tinc cap títol de ballarí -jo em vaig formar com a actor i al voltant de les arts visuals-. Però, per mi, la dansa és molt més que el ballet o la dansa contemporània, la dansa existeix en totes les cultures des de l'inici de la humanitat, la dansa és més gran i misteriosa que allò que veiem a l'escenari.

NO T'HO PERDIS: Les crítiques del Grec