[image]
[title]Ballarina apassionada i coreògrafa de la precisió, Roser López Espinosa estrena la seva darrera peça, 'Trama', com a artista resident al Mercat de les Flors, i ens parla de com ha teixit aquesta peça per a cinc ballarins.
Tu no balles en aquesta creació, et sents còmoda fora de l’escenari?
Sí, he descobert que m’agrada moltíssim observar, mirar les persones amb qui treballo i poder emfasitzar allò preciós que és únic en cadascú. Això no treu que hi hagi moments de molta denteta.
És que la teva energia de ballarina és molt potent i no passa desapercebuda.
Gràcies! Els darrers dos anys he dirigit quatre creacions, dues aquí i dues a Suècia, però continuo entrenant i sí, em sento ballarina, i moltes de les propostes físiques que plantejo vénen en un inici de la meva fisicitat. Però en aquest quintet hi ha coses que fan alguns d’ells que jo no podria fer.
Com has trobat el refinament del que em parlaves a l’inici de la creació?
Tota la peça es vertebra amb la idea d’entrellaçar i d’afinar, del grup. La trama és la relació amb els altres, que és un lloc fluctuant. I per anar junts cal afinar, que vol dir posar-se d’acord. Però també m’interessa el desafinat, el dissentiment i la imperfecció, perquè el grup també pot crear un entramat tan fort com un nus gordià.
"Tota la vida són trames. El teixit, la pell, els cordons de la sabata, les relacions amb els altres..."
Seria un reflex de la vida?
Sí, tota la vida són trames. El teixit, la pell, els cordons de la sabata, les relacions amb els altres... Estar junts i entramar forces multiplica l’energia i et permet anar molt lluny, però també hi ha moments que pot ser un gran embolic.
La música original, com s’ha creat?
Marck Drillich és un compositor holandès fantàstic amb qui ja he treballat en set peces. Aquí hem decidit treballar amb cordes de l’orquestra, elèctriques i cordes vocals. I s’ha fet en temps real amb la composició coreogràfica. Des del principi del projecte compartim els conceptes motors amb tot l’equip, els i les col·laboradores que fan l’espai escènic, el vestuari, la llum... tots.
Parlaves del moment d’afinació de l’orquestra com un dels més sublims. En dansa, quan es dona això sublim?
En italià, la paraula 'accordare' tant significa afinar com posar-se d’acord, i aquesta és la llavor de tota la peça. En dansa succeeix quan els intèrprets es posen d’acord de forma real, crua. Quan, per exemple, hi ha un element de risc en què un ha de sostenir l’altre i realment el sosté, i veus que l’atenció està plenament enfocada i, com a espectador, pots sintonitzar amb aquesta realitat, perquè això que està passant és de debò. Aquest esforç real i conjunt és el que té una força brutal.
NO T'HO PERDIS: El millor teatre i dansa de la cartellera